Ultres a l'Europarlament
En el seu paper, cada dia més assumit, de comparsa de Vox, el PP va anar de bracet amb el partit d'Abascal també al Parlament Europeu, a plorar per la destrucció d'Espanya a través de la llei d'amnistia. Allà van tenir el suport del president del Partit Popular Europeu, Manfred Weber, un catòlic bavarès que es va obrir camí a Europa com a cadell o deixeble del fosc Jean-Claude Juncker, i que va causar una certa sensació quan va afirmar, l'any 2018, que calia trobar “una solució final” a la crisi dels refugiats (va rebre crítiques fortes i es va excusar dient que qualsevol semblança amb la Solució Final dels nazis contra els jueus era un malentès). L'any 2019 va ser proposat per a la presidència de la Comissió Europea, però els seus mateixos socis de candidatura (liberals i socialistes i demòcrates) el van vetar, i va acabar sent nomenada presidenta Ursula von der Leyen. Ha demostrat, per altra banda, una tírria notable cap a Pedro Sánchez, que és un personatge que, també a Europa, acumula partidaris i detractors. La dejecció de Weber el va dur a donar suport a Juanma Moreno i el seu govern de la Junta d'Andalusia en el tema dels regadius il·legals de Doñana, una mesura que va sensiblement en contra de les línies mestres dels Fons Europeus de Recuperació Econòmica.
Weber és un bon exemple dels suports que atreu la dreta espanyola: mirat de fora i de lluny pot semblar sòlid, però mirat amb una mica de detall només és un altre personatge tèrbol. Com també ho és, de tèrbola, una eurodiputada que va voler mostrar empatia amb Dolors Montserrat, del PP. Llàstima de dues coses: que l'eurodiputada en qüestió, l'hongaresa Eniko Gyori, fos del partit de Viktor Orbán, l'ultradretà Fidesz, i que el seu argument fos que “no es pot esperar res d'Europa”. Dit per una diputada del Parlament Europeu és bastant sensacional. L'euroescepticisme, i fins i tot l'antieuropeisme, de fet, no són ingredients infreqüents en el discurs de Vox, ni tan sols en el del PP.
Dolors Montserrat, per cert, va estrafer l'Oda a Espanya de Joan Maragall en una versió que devia voler ser provocadora però que només va ser analfabeta, a més d'extemporània i absurda. Seria interessant saber, per altra banda, si Montserrat ha arribat a pagar els dos milions d'euros que devia a Hisenda. Qui fou candidat de Falange i actual dirigent de Vox, Jorge Buxadé, va comparar Pedro Sánchez amb Stalin. En resum: el que es va fer al Parlament Europeu va ser una reproducció a mida natural dels espantosos debats del Congrés de Madrid, amb alguns cameos a càrrec de dretans més aviat extrems i no espanyols com a gran aportació. I tot plegat, i també per no variar, sobre un text que la Comissió Europea encara no ha pogut llegir.
Va ser una bona manera de recordar que un dels principals problemes de la Unió Europea han estat sempre, i segueixen sent, les dretes ultranacionalistes dels diferents estats membres. Lluny de ser una excepció a aquesta norma, PP i Vox (i les restes no gaire animades de Ciutadans) en són un exemple especialment tòxic.
