Turisme: volem la quadratura del cercle
PalmaFa anys, massa anys, que empresaris i polítics s’umplen la boca de sostenibilitat i de circularitat com a claus per al futur del turisme i de l’economia de les Balears. Al voltant de la sostenibilitat i de la circularitat hi ha una nebulosa de conceptes ambigus, que no se sap quines repercussions tenen sobre la massificació turística. Així passa amb la idea de ‘gestionar l’èxit’, que tantes vegades han repetit representants del Govern i del Partit Popular. Què volen dir amb ‘gestionar’? I quina és la seva definició d’èxit?
La pregunta que em faig és com fer sostenible una activitat que és insostenible en tot el seu recorregut: els turistes agafen mitjans de transport que contaminen, esgoten recursos com l’aigua, generen residus, no deixen descansar els veïns, produeixen sensació de manca d’espai... Com es fa sostenible tot això? Servint el dinar amb torcaboques reciclats? Oferint el xampú en pots de vidre en lloc de plàstic? Aconsellant als visitants que no enviïn les tovalloles cada dia a les bugaderies dels hotels i que les facin servir una mica més abans de rentar-les? Dubt molt que hi hagi algú plenament convençut que aquestes mesures ornamentals puguin arreglar el problema.
Perquè no es tracta només de la massificació turística, sinó del canvi climàtic, les conseqüències del qual no estam disposats a minvar. Vivim en un planeta moribund, i ni tan sols li volem administrar cures pal·liatives. Si la mobilitat és un dels principals agents emissors de CO2, i el turisme es basa en la mobilitat de les persones, potser s’hauria de començar a parlar de decreixement, en lloc de continuar amb aquest postureig verd, que a hores d’ara serveix més per alimentar comptes d’instagram que per impulsar un canvi de vida imprescindible.
A tots ens agrada viatjar. És increïble estar a un lloc ben diferent de casa nostra, sentir-nos estrangers, aprendre coses noves, meravellar-nos amb el que varen crear els éssers humans del passat. Ser viatgers és meravellós, però tal vegada hem d’entendre que ja no podem viatjar tant com ens agradaria, i que una reducció dels desplaçaments per oci podria ser cabdal per als nostres fills i nets. També hauríem d’assumir que el turisme de baix cost té un impacte brutal sobre les persones que hi fan feina. Això ho sabem molt bé a Mallorca, on la lluita contra la precarietat laboral sembla no tenir final.
“No existeix el dret a viatjar per oci i ser turista”, va dir l’antropòleg José Mansilla a una entrevista. No podem reivindicar un luxe com si fos un dret. I mentre no afrontem el debat amb la profunditat que requereix, anant a les arrels del problema, serem com aquests infants que pensen que, si es tapen els ulls, ningú no els podrà veure. Si aspiram a una ciutadania amb consciència i poder, una condició important és que deixem d’infantilitzar-nos, de pensar que les coses van malament, com si aquesta història no anàs amb nosaltres. Perquè queixar-se del turisme de masses i participar-hi és incoherent.
