Trias, Maragall i el sentit comú
La precampanya electoral de les municipals comença a embrutar-se. Hi ha qui vol convertir la batalla de Barcelona en un femer. L’anticolauisme està molt excitat. Una autobatejada Plataforma Salvem la Diagonal ha publicat el luxós pamflet Dissortada Barcelona, de 18 pàgines, on els comuns i els independentistes són els culpables d’haver destruït una ciutat que ho deu tot, atenció!, a... Joan Antoni Samaranch! També han aparegut cartells amb el lema "Fora l’Alzheimer de Barcelona" amb la cara de Pasqual i Ernest Margall. Lamentable. És la Barcelona de la bronca i el mal gust, de la fractura entre bons i dolents, als antípodes de l’ambició cívica i el debat respectuós. Queden lluny els temps, per exemple, en què un altre Trias, Ramon Trias Fargas, es va enfrontar amb fabulós fair play a un altre Maragall, el Pasqual.
Però anem als Trias i Maragall d’avui. Són dos bons polítics de raça. Representen el sentit comú, el seny, que no és de dretes ni d’esquerres, sinó una qüestió de tarannà i una manera d’entendre la vida. De respecte al rival, de rebuig del sectarisme, de mentalitat oberta. Tots dos destaquen en aquest terreny. També són, òbviament, dues persones grans, dos avis, de 76 i 80 anys, respectivament. No crec que els convingui amagar l’edat: al contrari, jo quasi en faria bandera. És ridícul veure Biden fent-se passar per un jovenet amb bambes, ulleres de sol i fent saltirons... S’ha de tenir molta empenta, moltes ganes, per presentar-se a alcalde a la seva edat. Això és rauxa. Trias i Maragall són, doncs, un exemple de seny i rauxa, que com va escriure Ferrater Mora és la doble característica definitòria dels catalans. Dels barcelonins, ben segur. Històricament, Barcelona ha sigut una ciutat de seny (feinera, solidària i acollidora) i de rauxa (revolucionària, incendiària).
Avui el que seria revolucionari és fer una campanya amb l’esperit del socialista Rafael Campalans, que entenia la política com a pedagogia. La bona pedagogia sempre hauria d’estar agermanada amb el sentit comú, amb la capacitat d’escoltar i raonar, amb les ganes tant d’ensenyar com d’aprendre. La bona política és la que no refusa la complexitat dels problemes, la que no promet la lluna, la que reconeix els propis límits. És a dir, el contrari del populisme que apel·la als baixos instints, que busca enemics sota les pedres. Trobo poc interessant el missatge obsessiu, que fa temps que ens arriba per terra, mar i xarxes, i que fa Colau culpable de tots els mals. El problema de Barcelona no és Colau, sinó els preus de l’habitatge, l’excés de turisme, la contaminació, la mobilitat, la seguretat, la neteja, la pobresa... I tots aquests problemes ja existien abans de Colau. La qüestió és veure què ha fet el tàndem Colau-Collboni i què ofereixen els candidats Trias i Maragall.
I després hi ha intangibles més difícils de jutjar: el prestigi de la ciutat, el projecte, el futur. La il·lusió. Quina Barcelona volem? Els dos grans canvis de la ciutat en època contemporània van ser el moment de la caiguda de les muralles i l’Eixample de Cerdà i el moment dels Jocs Olímpics del 92. Aquelles dues grans transformacions urbanístiques estaven animades per idees de progrés (és a dir, de creació de riquesa i justícia social) i van catalitzar moltes energies positives. Què ens proposen els diferents alcaldables per tornar a generar orgull de ciutat, per sumar esforços i voluntats, per canviar i progressar? L’instint em diu que si l’objectiu estrella es formula en negatiu i en petit –derrotar Colau–, no ens en sortirem. Trobo a faltar idees, risc, imaginació. I una idea que em ronda pel cap és que, igual com deia Joan Fuster respecte de la política, la ciutat o te la fas tu o te la fan uns altres. Ho dic en el sentit que si no hi posem ambició (aeroport inclòs), Barcelona ens la faran des de Madrid (Barajas inclòs).
La precampanya ha començat malament. A veure si hi posem més talent i sentit comú.
