Tres pedregades i la Festa
N’hi ha que diran que el temps de primavera va aigualir la Diada de Sant Jordi d’enguany, però, malgrat que em sàpiga greu la malaguanyada feina que la pluja va fer malbé (llibres i més llibres), el caos climàtic d’ahir em va semblar d’una bellesa absoluta.
A primera hora del dia, tot eren rengs ben iguals, endreçats, de casetes amb llibres, i parades de roses amb senyeres semblantment lluents i planxades. Els edificis estaven guarnits, i els aparadors. I la gent es passejava tota perfecta, amb somriures amples, i els uns compraven i els altres venien. De tan ben muntada i amb la gent caminant tan lenta i ordenada en eixams, en ramats, a la festa no s’hi veien per enlloc ni Líber —que fa que “l’acció més desinhibida sigui una cosa més mental”—, ni Bacus —que havia d’alliberar “la part del joc eròtic i sexual”—. Tanta sort que va arribar Josep Pedrals, brandant entre d’altres la Confessió del Goliard (ViBop, 2022), que avisa: “La festa crea un ordre nou, canvia/ la lògica de sempre, la moral/ i tal com els més Joves s’hi inicien,/ fa efecte d’anamnesi en els més grans,/ que en recordar-se sense el pes del viure,/ renoven l’aptitud i es fan més lliures./ Tornen larves de somnis oblidats/ i, pertorbant preceptes, s’actualitzen/ les càrregues latents d’una energia/ del tot rejovenida,/ del tot apassionant”.
Xàfecs i tempestes fan bons versos. I els bons llibres propicien amors i bones amistats. Ens abraçàrem amb Dolors Udina i Antoni Clapés, que em va fer alçar la vista vers aquell cel apocalíptic. Era un cel que parlava d’incertesa, d’ombres i llums, de crits retrunyents i de silencis, com el poeta a Pluja (Adia, 2015): “Núvols flonjos amb recosits de somnis — gleves de sang/ presa al bell mig de les parets de l’angoixa./ El sol escampa transparències damunt els núvols — amb tota/ llibertat”.
Primera pedregada: pànic; però hi ha una bellesa estranya quan batega tot un formiguer. “L’apocalipsi dels ulls mirant les coses/ i Tu i jo enmig de tot,/ amb tanta nit ficada als ulls/ que ni la nit no vèiem:/ res del món mereixia ser dit”, apunta Xavier Mas Craviotto (La gran nàusea. Labreu, 2022). Segona tanda de rocs, i la Blancallum Vidal sentencia: “El Futur sembla antic i el Present és una merda”, a La Princesa sou Vós (Club Editor, 2022). La tercera calamarsada suplica humor, tendresa, resistir encara; sembla una encarnació de Biel Mesquida —folla i encesa, transparent i arcana—: “Carpe momentum!”, s’intueix que bramula l’univers (Cafè Central, 2021). Ens aixopluguem a la paradeta de Labreu Edicions, i juguem a enraonar amb els seus darrers títols publicats: “Que hi ha més Vides, potser?”. El Joan Vigó troba que sí. Els trons ressonen com si fóssim dins la muntanya, o a la panxa de la balena, o com si una llosa ens caigués a sobre amb tot el seu pes. La Núria Busquet eixuga la Làpida : “Bruc./Com qui diu ploma. Com refugi./ Balma./ Com qui diu ala. Com futur./ Vent./ Com qui diu crit. Com ràbia. (…) Aigua, aigua; “Aigua./ Com pedra./ Com un pare./ Com un pare”.
Desemparats, els llibreters. I la gent que malviu dins d’una guerra: els qui s’hi tornen i els qui se n’escapen. Passen poetes, traductors: Catalina Girona i Andríi Antonovski ens ofereixen un recull de poesia d’Ucraïna i per Ucraïna, en català —Concert des de Mercuri i altres poemes ucraïnesos. Em poso uns llacets, blau i groc, que volen dir germanor, lluita, terror i meravella. Volen dir ‘la poesia no us abandonarà, amics’. Malgrat que ja no hi hagi déus que protegeixin ni la vida, ni la llibertat, ni la festa. “Ni Zeus, ni Pan, ni el Colom-Esperit —/ Només els Clarinets Solars./ Jo ballo — el rítmic moviment/ Immortal — tots els planetes./ (…) He despertat — i jo ara soc Tu:/ Sobre mi, sota meu/ Cremen mons, corren mons/ De Rius musicals./ I jo observava, i jo primaverava:/ Els planetes els acords acordaven./ Per sempre més m’he adonat, que Tu no ets la Ira —/ Ets només els Clarinets Solars”, canta el poeta de Kíiv, Pavló Tytxyna. La música petita de la pluja banyant-nos els llibres…
De la parada, traginem els cors i els ossos vers l’Espai Mallorca, i surt el sol. Ha sortit tot just quan en Lluís Calvo i en Jaume C. Pons Alorda havien de recitar a dintre, i ara el públic ha mutat en una colla de sargantanes deleroses de llum i calor. Però el Poeta no es rendeix, dic; s’enfila en una taula de la terrassa i pregona: “Si poguéssim néixer no ho faríem./ Si poguéssim obrir els ulls ens ofegaríem./ Si poguéssim callar existiríem” (Riu, bèstia. Lleonard Muntaner, Editor, 2021). Quan poguérem decidir salvar l’Espai Mallorca, ho vàrem fer. Entre tota una gentada d’aquí i d’allà. I ara continua sent un lloc de trobada de joves universitaris de les Illes, amb artistes de totes les edats i de totes dues bandes de la mar, i amb tota mena de personatges alternatius, marginals, festius, que s’apleguen a la caníbala ciutat de Barcelona i avancen, com la Paula S. Piedad, “sobre l’asfalt! Gas!/ I més gas!/ Destruint-nos/ i masturbant-nos/ en el plaer d’aquest/ viatge…” (Afàsia. Adia, 2020); éssers units per les passions, les idees i les pells compartides, que s’organitzen per resoldre conflictes, problemes i enyors. I per fer festa.
Acabem que ja és fosc, encara repixa la boira, però l’ambient sua i els cors bateguen inflamats. La Diada ha tingut sol, pluja, pedra, vent, llamps i trons; la festa s’ha reblit amb les espines de les roses, amb l’abraçada dels cossos xops i el so d’explicar els llibres, més que fullejar-los —la literatura dita. És mitjanit i no hi cap ni una ànima més, a la Casa de Menorca. Fumem el darrer cigarret. La Lucía, una lectora canària, reclama més espais d’aquesta mena; no són ‘cases regionals’ en el sentit purament folklorista, argumenta. No: són espais culturals i cooperatius, són intercanvi de llibres (de dia) i mercat de passions i somnis (de nit). Són l’antítesi, la perifèria, la contra a l’arrenglerament de programacions i paradetes netes i polides, centralitzades i centralistes, de la Diada a Barcelona. Són, una mica, l’altre cantó del dia —la nit. Són l’altra cara necessària. El Pedrals també ho té clar: “Sí, nit i obscurantisme,/ malentès i ambigüitat,/ voràgine promíscua/ desassossec, desconcert, perplexitat,/ disturbis, incoherència i anarquia/ per fondre’s en un tot confusional/ I perdre les cuirasses i les idees fixes”.
Laia Malo és poeta, traductora i músic
