17/03/2023

Les tres Espanyes i Carl Schmitt

Una concepció estereotipada presenta la història contemporània d’Espanya com un xoc entre les anomenades “dues Espanyes”: l’Espanya “conservadora”, ancorada en valors, interessos i identitats tradicionals (monarquia, catolicisme, nacionalisme uniformista), que ha establert dictadures i polítiques autoritàries proclius als interessos de les classes dominants; i l’Espanya “progressista”, vinculada a valors més liberals, més laica, i més procliu al republicanisme i als interessos de les classes populars. En aquesta segona visió s’encabirien, es diu, els valors, interessos i identitats de les nacions minoritàries de l’Estat. 

Tanmateix, aquest estereotip de les dues Espanyes dificulta les anàlisis dels conflictes històrics i, sobretot, dels conflictes actuals. Si bé s’han donat acords entre els nacionalismes minoritaris i sectors liberals i de l’esquerra espanyola (Guerra Civil, dues repúbliques, oposició a les dues dictadures, alguns pactes parlamentaris), de fet bona part dels sectors "progressistes" espanyols han defensat i defensen un nacionalisme uniformitzador de caràcter jacobí que, en termes nacionals, els porta a aliar-se amb l’Espanya conservadora davant de la “tercera Espanya”, la d’unes nacions minoritàries les quals l’Estat mai ha reconegut ni acomodat políticament. Ser progressista en alguns àmbits (drets socials, feminisme) no implica ser-ho en d'altres (drets nacionals, lingüístics). La segona Espanya és una Espanya frontissa. Pacta amb la primera o la tercera segons interessi. 

Cargando
No hay anuncios

Tot i els gradients d’identitats que sempre es donen en societats plurinacionals, és fàcil comprovar com bona part dels ciutadans de les dues primeres Espanyes i els de la tercera viuen sovint en mons mentals diferents. Hi ha dos tipus de divergència. D’una banda, es produeix un contrast d’identitats nacionals que respon al que en teoria política es coneix com a “diversitat profunda” (Walzer, Taylor). Es tracta d’un tipus de diversitat amb arrels més robustes que les que mostren les diferències de classe o de caràcter més ideològic (dreta-esquerra, religiós-laic, feminisme, ecologia).

D’altra banda, es constata que s’empren les mateixes paraules legitimadores (llibertat, igualtat, pluralisme, democràcia, drets, nació, reconeixement, etc.), però amb significats diferents (drets col·lectius?; igualtat, de què?; quina nació?). Unes diferències que, com mostra la política comparada de les democràcies plurinacionals, fa que un consens sobre les regles del joc pugui ser assolit més en termes pragmàtics que en termes morals. 

Cargando
No hay anuncios

Sabem que tots els estats són nacionalistes. No hi ha ni una sola excepció al món. I també sabem que, a la pràctica, tothom mostra i defensa identitats nacionals. He conegut persones dels àmbits polític i acadèmic que afirmen que ells “no són nacionalistes” –nacionalistes sempre ho són els altres–, però no he conegut pràcticament ningú que realment no ho fos quan es qüestiona la seva identitat nacional en termes històrics, institucionals, simbòlics, culturals, lingüístics, de context internacional, en els esports, etc. Resulta clar que els ciutadans dels nacionalismes hegemònics d’estat ho tenen més fàcil per aparentar, per fer veure, que són uns “cosmopolites” meravellosos que pensen sempre en termes morals “universalistes”, tot fent abstracció dels inevitables particularismes nacionals, històrics i lingüístics que els caracteritzen i distingeixen dels altres.

El problema polític de fons no és Espanya; és l’estat espanyol (l’organització territorial i la cultura política i jurídica de les principals institucions i actors polítics). Tal com he dit en altres ocasions, hi ha solucions tècniques i institucionals en la política comparada de les democràcies plurinacionals per establir un reconeixement i una acomodació estable del pluralisme de societats que són nacionalment plurals. Tanmateix, a la pràctica, la cultura política i jurídica espanyola present en partits i institucions converteix en quimèriques aquestes solucions democràtiques (autodeterminació-secessió, sistemes confederals, sistemes federals asimètrics-consociacionals). La resta de models són una pèrdua d’energies i de temps, ja que no solucionen el reconeixement i l’acomodació del pluralisme nacional. 

Cargando
No hay anuncios

Aquests dos últims objectius resulten empíricament impossibles en el cas espanyol. Quan es plantegen pacíficament fins i tot fallen els dos principals pilars de l’estat de dret: la regulació pràctica dels drets individuals i col·lectius, i una separació de poders amb un poder judicial imparcial. Un fet molt preocupant en termes liberaldemocràtics. 

Últim exemple: la reforma del Codi Penal. Els magistrats del Tribunal Suprem (TS) han mostrat que les paraules de la llei sobre la malversació (afany de lucre) no valen res. El que val és el que ells pensen que li convé a l’Estat i a la seva identitat nacional. Han decidit el que els ha donat la gana. En alguna ocasió he mencionat l’obra de Carl Schmitt Defensa de la Constitució, escrita en el període d’entreguerres. Malgrat el títol, el que el jurista més destacat del nazisme defensa no és la Constitució, sinó l’estat, és a dir, Alemanya. La nació per sobre de la legalitat. El nacionalisme d’estat s’entén aquí com jeràrquicament superior als drets, les llibertats i els principis organitzatius de la democràcia. Doncs bé, bona part dels magistrats de la cúpula judicial espanyola actuen com peons d’infanteria schmittians: parteixen d’un nacionalisme d’estat predemocràtic, entès com un valor superior als del liberalisme i la democràcia. Aquesta és la perspectiva reaccionària defensada per l’Espanya conservadora i, molt sovint, també per l’Espanya pretesament progressista.  

Cargando
No hay anuncios

Per ser una democràcia plena caldria abordar com a mínim dos aspectes: les clavegueres de l’Estat i la cúpula judicial (TS, Audiència Nacional, CGPJ, Tribunal de Comptes), que necessita una profunda reforma. Mentre no es faci, l’estat espanyol serà un degradat miratge de democràcia liberal.