Tres anys després, continuam ben igual
El 14 de març va fer tres anys que el govern espanyol va decretar el primer estat d’alarma i el confinament domiciliari de la població a causa del covid. Record moltes coses. Mirava la televisió amb els meus companys a la redacció i immediatament després de l’anunci, sense temps per pair la transcendència del que estava passant, vàrem haver d’organitzar la feina que teníem per endavant. Érem treballadors essencials i això ens permetia el luxe de poder sortir de casa. Perquè veure tot allò en primera persona era un luxe, era tocar la història amb les mans, perquè les nostres generacions només coneixien les tragèdies col·lectives d’oïda.
D’aquells dies record moltes coses. En primer lloc, el silenci. Mai no havia pensat que la quietud es podia apropiar del món d’aquella manera. En lloc d’avions, els ocells eren els encarregats de rompre l’atmosfera de pau, però ho feien d’una manera suau i reconfortant. També record els espais buits: el tren, on només jo anava com a passatgera, els carrers, les places. Però la buidor no estava mancada de vigilància. Mai no havia vist l’exèrcit desplegat d’aquella manera, mai no m’havia sentit intimidada abans pels soldats que em reclamaven constantment la documentació que justificava que podia estar fora de ca meva. Els divendres vespre, l’única vegada a la setmana que feia servir el cotxe per tornar al poble, havia de circular enmig de passadissos de cotxes de policia que donaven un toc de color a la foscor amb les llums blaves de les sirenes. No puc oblidar la sensació tan estranya que em produïen els aplaudiments de les vuit del capvespre, perquè sentia certa repulsió per aquell acte al qual no trobava gaire sentit, encara que entenia que tampoc no era moment d’exigir conductes raonables.
Han passat tres anys d’aquell parèntesi durant el qual ens vàrem mentir a nosaltres mateixos. Perquè vàrem pensar que havíem après a viure d’una altra manera, amb les coses importants de la vida –l’amistat, l’amor, l’altruisme, la paciència...– en el centre de les nostres existències. Que innocents. En qüestió de quinze dies ja protestàvem perquè no podíem anar al bar a fer unes cerveses. Vàrem repetir per activa i per passiva que aquesta mancança vital afectava de ple la nostra sociabilitat. Cal recordar que els aplaudiments en els balcons varen minvar al mateix ritme que els bars aixecaren la barrera. Els morts es varen anar allunyant, fins a convertir-se en una mena de fantasmes amigables amb els quals conviure. Això sí, ja hem recuperat totes les festes i saraus que necessitam per viure de manera civilitzada i tornam a creuar-nos amb masses de turistes cremats pel sol i amb olor de crema protectora. I, és clar, també tornam a vestir a la moda i a tenir el darrer mòbil del mercat.
Per un moment, va semblar que l’enèsima guerra a Europa ens impactaria de debò i ens tornaria a humanitzar. Però els ucraïnesos cada vegada ocupen menys espai en els mitjans i en els nostres pensaments, encara que estam ben preocupats per si la invasió del seu país ens fa pagar més per la benzina o per la calefacció.
