El poder tou i Donald Trump

El politòleg Joseph Nye, conegut per haver encunyat el concepte de 'poder tou', va morir el 6 de maig passat. L'article que segueix s'ha difós pòstumament.

El poder és la capacitat d'aconseguir que els altres facin el que un vol. Això es pot aconseguir amb la coerció (bastó), el pagament (pastanaga) i l'atracció (mel). Els dos primers mètodes són formes de poder dur, mentre que l'atracció és poder tou. El poder tou sorgeix de la cultura, els valors polítics i la política exterior dels països. A curt termini, el poder dur se sol imposar sobre el poder tou, però a llarg termini sol passar el contrari. "Quantes divisions té el Papa?", va preguntar Ióssif Stalin per fer-ne burla. Però el papat continua, mentre que la Unió Soviètica de Stalin ja fa temps que no.

Qui té poder d'atracció es pot estalviar les pastanagues i els bastons. Si els aliats et veuen com un actor benèvol i fiable, és més probable que estiguin predisposats a la teva persuasió i al teu lideratge. Però si et veuen com un abusananos de qui no es poden fiar, el més probable és que no col·laborin i procurin reduir la interdependència tant com puguin. Un bon exemple el dona l'Europa de la Guerra Freda. Un historiador noruec la veia dividida entre un imperi soviètic i un altre de nord-americà, però amb una diferència crucial: la part nord-americana era "un imperi per invitació". Cosa que es va posar de manifest quan els soviètics van haver d'enviar soldats a Budapest (1956) i a Praga (1968). En canvi, l'OTAN no només ha sobreviscut, sinó que se li han sumat nous membres de manera voluntària.

Una idea adequada del poder n'ha de tenir en compte tant l'aspecte dur com el tou. Tot i que Maquiavel va dir que per a un príncep és més preferible ser temut que ser estimat, el millor és tenir les dues coses. En general, amb el poder tou sol no n'hi ha prou, i els seus efectes triguen més a concretar-se; per això, sovint els líders polítics tenen la temptació de recórrer al poder dur de la coerció i el pagament. Però quan el poder dur s'exerceix sol, pot implicar costos més alts que quan se'l combina amb el poder tou de l'atracció. El Mur de Berlín no va caure davant d'una descàrrega d'artilleria, sinó que el van enderrocar amb martells i excavadores persones que havien perdut la fe en el comunisme i se sentien atretes pels valors occidentals.

Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units eren amb diferència el país més poderós, i van intentar consagrar els seus valors en l'"ordre internacional liberal", un marc que incloïa les Nacions Unides, les institucions econòmiques de Bretton Woods i altres organismes multilaterals. És veritat que no sempre va estar a l'altura dels valors liberals, i la bipolaritat de la Guerra Freda va limitar l'abast d'aquest ordre a la meitat de la població mundial. Però el sistema de postguerra hauria estat molt diferent si les potències de l'Eix haguessin guanyat la Segona Guerra Mundial i haguessin imposat els seus valors.

Hi ha hagut presidents dels Estats Units que han violat aspectes de l'ordre liberal, però Donald Trump és el primer a rebutjar la idea que el poder tou tingui cap valor en política exterior. Les seves primeres mesures al tornar al càrrec van incloure treure el país de l'Acord de París i de l'Organització Mundial de la Salut, malgrat les amenaces evidents que plantegen el canvi climàtic i les pandèmies.

Els efectes que un govern nord-americà renunciï al poder tou són fàcils de predir. Fer servir la coerció contra democràcies aliades (com Dinamarca o el Canadà) debilita la fe en les aliances dels EUA. Amenaçar Panamà revifa el temor a l'imperialisme a tota l'Amèrica Llatina. Destruir l'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), creada pel president John F. Kennedy el 1961, perjudica la nostra reputació de benevolència. Silenciar l'emissora Voice of America és fer un regal a les autocràcies rivals. Imposar aranzels a països amics ens fa semblar menys fiables. Intentar limitar la llibertat d'expressió a casa ens resta credibilitat. I la llista podria continuar.

Trump ha definit la Xina com el gran desafiament dels Estats Units, i la Xina inverteix en poder tou des del 2007, quan l'aleshores president Hu Jintao va dir al Partit Comunista Xinès que calia augmentar l'atractiu internacional del país. Però fa temps que la Xina enfronta dos grans obstacles en aquest sentit. Un, les disputes territorials amb diversos veïns. L'altre, la insistència del Partit Comunista Xinès a mantenir un control ferri de la societat civil. Aquestes polítiques tenen costos, confirmats per les enquestes d'opinió en què es demana a persones de tot el món quins països els resulten atractius. Ves a saber què mostraran aquestes enquestes en els pròxims anys, si Trump segueix debilitant el poder tou nord-americà.

És veritat que aquest poder tou ha tingut els seus alts i baixos amb els anys. Els Estats Units van generar rebuig a molts països durant les guerres del Vietnam i de l'Iraq. Però el poder tou no només depèn de les accions dels governs, sinó també de la societat i la cultura d'un país. Fins i tot durant la guerra del Vietnam, quan multituds de tot el món marxaven contra les polítiques dels Estats Units, el que corejaven era l'himne nord-americà pels drets civils We shall overcome. Tenir una societat oberta que permet la protesta pot ser un avantatge des del punt de vista del poder tou. Però ¿sobreviurà el poder tou cultural dels Estats Units a una pèrdua de poder tou governamental en els pròxims quatre anys?

És probable que la democràcia nord-americana sobrevisqui a quatre anys de Trump. El país té una cultura política resilient i una constitució federal que estableix contrapesos entre poders. Hi ha una probabilitat raonable que els demòcrates recuperin el control de la Cambra de Representants a les eleccions del 2026. A més, la societat civil continua sent forta i la independència dels tribunals es manté. Moltes organitzacions han iniciat demandes legals contra les accions de Trump i els mercats han expressat insatisfacció amb les seves polítiques econòmiques.

El poder tou nord-americà va patir amb les guerres del Vietnam i l'Iraq i amb el primer mandat de Trump, però en tots dos casos es va recuperar. Ara bé, quan la confiança es perd, recuperar-la no és fàcil. Rússia va perdre la major part del seu poder tou després de la invasió d'Ucraïna, però la Xina està treballant per omplir qualsevol buit que deixi Trump. Segons el president xinès, Xi Jinping, l'Orient s'està alçant sobre Occident. Si Trump creu que pot competir amb la Xina i al mateix temps afeblir la confiança dels aliats dels EUA, proclamar aspiracions imperials, destruir l'USAID, silenciar Voice of America, desafiar les lleis del seu país i retirar-se dels organismes de l'ONU, és probable que fracassi. Restaurar el que ha destruït no serà impossible, però sí que serà costós.

Copyright Project Syndicate