Tothom en té una (de més)
Durant certa etapa de la meva vida em sentia l’epicentre de totes les tensions del món modern: havia d’intervenir en tots els debats, fer saber a tothom la meva opinió, que era només meva, fruit d’una sensibilitat evidentment especial (alguns podrien dir que única), d’una visió del món personalíssima i d’un refinament aclaparador. La meva no era una opinió com la de la resta de la gent, influenciada, òbviament, pels mitjans, desviada pels biaixos ideològics, intoxicada per les modes del moment i minada per qualsevol altra circumstància, totes banals i passatgeres.
Jo, clarament, estava per sobre de tots aquests condicionants: no només pensava preclarament sinó que, precisament perquè tenia una visió transparent que penetrava fins al més profund de la inextricable trama d’interdependències i relacions que teixien la laberíntica i inextricable complexitat del món present, mereixia ser escoltat per sobre de la resta i fer-me escoltar era una causa prou justa com per alçar la veu amb tota l’arrogància necessària i, si calia (i sempre calia), no només havia de deixar clara la meva postura i que la meva postura era la correcta, no només a un nivell intel·lectual, sinó també moral, i què dic moral, també espiritual, místic!, també havia de fer palesa la patent idiotesa de qualsevol persona que no pensés exactament com jo, no perquè jo fos un idiota petulant sinó per pur altruisme: ridiculitzar l’oponent era un tema de pedagogia per res relacionat amb les meves inseguretats. Ho feia pel seu bé. Òb-vi-a-ment.
En resum, que durant certa etapa de la meva vida, probablement més llarga del que era necessari, vaig ser un imbècil integral.
Però podeu estar tranquils: amb el temps he madurat un poc i ara només som imbècil a temps parcial i no sols no crec ser l’epicentre de res, sinó que intent evitar ser-ho amb totes les meves forces. Cada cop em fa més mandra expressar la meva opinió en segons quins contextos (valorau vosaltres mateixos la ironia que faci aquesta afirmació a la secció d’opinió d’un periòdic) i, en general, intent tenir present el mem aquell que mostra dues fotos idèntiques del món, una abans i una després que hagis expressat la teva opinió, una opinió de merda, com canten Los Punsetes en una cançó que tothom hauria d’escoltar obligatòriament abans de deixar per escrit el que penses, condensat en 140 falaguers caràcters, de temes enrevessadíssims, en un context inabastable i enmig d’una conjuntura embullada.
Però que res t’aturi, amic meu: què seria de tots nosaltres sense la llum del teu parer sobre la renovació del Constitucional, la imprevisió Russa i la flaquesa dels seus plans militars o el nou sistema d’ancoratge de Bicipalma? Ah, i què penses del Mundial de Qatar? I de Messi? Què podem dir de Messi?
A estones dubt si som jo que m’he calmat o si és el món que s’ha convertit en una exaltada discussió de bar. Cada cop tenc més la sensació que la realitat s’assembla més a la secció de comentaris dels webs dels diaris, una mena de Forocoches per terra, mar i aire, on de vegades pareix que els usuaris competeixen a veure qui és capaç de delatar la seva ximpleria de forma més fanàtica i delirant.
I, clar, així ja no és divertit jugar: quin sentit té ser un idiota petulant en un món on tothom pretén ser-ho? M’heu deixat sense objectiu a la vida.
Supòs que per un cop té raó el folklore: d’opinions, tothom en té una. El que no diu el folklore és que, de vegades, una opinió ja és massa; com a mínim, una de més.
