Torrentada
A les societats democràtiques hi ha llibertat de premsa. Això implica que els periodistes i diaris imprimeixen allò que volen, sovint sabent que ni tan sols és la veritat. Com que aquest fet no els castiga des del punt de vista de vendes, de prestigi i de cap mena de factura legal o professional, la premsa continua fent i desfent a la llum d’un programa més o menys de partit o d’empresa. La premsa està al servei de la seva pròpia agenda política, més que periodística. I si difama i corromp l’ofici ho fa perquè sembla que la veritat no li basta per sobreviure.
La mentida és un mercat més. I el més pròsper si del que es tracta és de lluitar per tots els mitjans perquè es canviïn els lideratges i el periodista pugui seguir prosperant, sovint ja no al diari sinó directament com a encarregat de premsa del polític de torn. La corrupció d’aquesta mena de jugades —periodistes que van i venen des dels mitjans a les conselleries, amb un càrrec públic, o ben situats en els mitjans públics quan hi ha un canvi de règim— és més que evident, però els mateixos periodistes no en parlaran mai, d’aquest tripijoc. S’han fet periodistes per prosperar, no per estancar-se en una redacció al servei dels fets i de la llibertat informativa. Quan no hi ha virtuts públiques és debades cultivar les virtuts privades, a menys que un tingui vocació de màrtir o es conformi a seguir escrivint articles que no es poden usar al servei de cap causa. Tot això podria venir a tomb arran del que ha passat aquesta setmana, quan el mateix president de govern espanyol ha jugat a la intriga de dimitir perquè se sent atacat —ell i la seva dona— amb difamacions a la premsa. Què esperava? Quin president espanyol, d’esquerres o dretes, no ha rebut troncades, fonamentades o no, des de la premsa ideològicament rival?
Des que tinc ús de raó que veig campanyes d’aquesta envergadura. I quan es tractava de carregar contra els independentistes catalans, fins i tot els socialistes espanyols s’han aprofitat de la torrentada de merda (com sempre fan els opositors, i res a dir). Tot s’hi val, que per això és política… O no s’hi val tot? Perquè, si hem de posar límits, qui els posarà? Els jutges? La premsa? Una institució arbitral que s’encarregui de discriminar què és veritat i què és mentida del que publiquen els mitjans? I qui paga aquest arbitratge? I qui vigilarà el vigilant? I qui posarà el vigilant al càrrec? Un polític? I a qui agafarà més que a un periodista ideològicament afí, dels que abans no deien mentides que el perjudicaven? No serà perpetuar la problemàtica que ens ha portat fins aquí?
A més, hom pot passar-se la vida dient mentides i difamant i al final és admirat i temut, fins i tot per aquells a qui va esquitxar de merda. Perquè aquí no té tanta importància la mentida i la veritat, sinó qui ho diu i què en pot fer, d’aquesta mentida. Hi ha gent a l’exili per culpa de jutges encegats d’ideologia; hi ha gent a la presó per cantar contra el rei. Hi ha qui no ha pogut ni anar al funeral de sa mare perquè hi ha jutges obcecats en contra de la llei. En fi.
