La teranyina econòmica britànica
El flamant primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak, ho tindrà igual de difícil que la seva efímera predecessora. Primer, no ha estat escollit en unes eleccions generals i, segon, no es pot permetre parlar obertament de l’elefant a l’habitació: el cost del Brexit. Els tories han quedat atrapats en una teranyina començada pel mateix David Cameron quan va convocar el referèndum del 2016, en un partit dividit en aquesta qüestió i que després s’ha vist obligat a gestionar tant la sortida de la Unió Europea com les seves conseqüències.
Després de llargues negociacions, la sortida efectiva del país del mercat europeu va produir-se el gener del 2020. Des d’aleshores, una pandèmia i una guerra que han afectat l’economia mundial han emmascarat l’efecte del Brexit. Però el temps per a les excuses s’ha acabat i la comparativa de recuperació i creixement entre països del G-7 i el Regne Unit evidencia que el país està estancat. I ja no se’n pot culpar la UE.
Un documental del Financial Times –The Brexit effect – mostra com la recuperació del comerç al Regne Unit ha estat molt més dèbil, i com la intensitat de les seves relacions comercials amb la resta de països ha caigut un 30%. La Unió Europea, que era una porta oberta de bat a bat a les petites i mitjanes empreses angleses perquè poguessin créixer i exportar, s’ha tancat. I els beneficis dels acords comercials bilaterals amb Austràlia o Nova Zelanda són irrisoris en comparació amb tenir accés als 27 països de la UE.
Tampoc s’han complert les expectatives dels beneficis derivats d’una menor regulació i burocràcia. Les normes nacionals beneficien poc els mercats globalitzats i, de fet, per a algunes empreses exportadores el Brexit ha suposat duplicar la burocràcia per adaptar-se a una nova regulació nacional simplificada i, a la vegada, continuar complint els requisits dels mercats internacionals.
L’altre gran argument a favor del Brexit era aturar la immigració. Això ha deixat sense treballadors sectors d’activitat que es refugiaven precisament en l’accés a la mà d’obra barata, com la construcció, l’hostaleria o la recollida de la fruita. La mirada a llarg termini és que això afavoreix la creació d’empreses més mecanitzades amb llocs de treball qualificats, però aquest canvi, si s’arriba a produir, demana més temps. Tot i els descomptes fiscals que ofereix Downing Street per atraure nova inversió, el país ha perdut pistonada si es compara amb els Estats Units o la UE, perquè les noves inversions requereixen certeses, i ara no n’hi ha.
Mentrestant, l’encariment desmesurat del cost de la vida està incrementant encara més unes desigualtats socials que ja es van fer evidents en la votació del referèndum. De fet, el Regne Unit es va situar com el país amb més desigualtat d’Europa l’any 2018.
El millor que li podria passar al país és que es convoquessin eleccions generals, que previsiblement guanyaria el Partit Laborista, menys atrapat en el discurs polític i que podria posar sobre la taula una renegociació discreta de les condicions del moviment de mercaderies amb la UE.
