Tenim pressa 2.0?
El document Acord de Govern per la investidura de Pere Aragonès signat per ERC i JxCat va servir per desencallar la investidura del candidat republicà i la formació d'un nou govern, però és evident que no és la solució per a tot: a part dels errors gramaticals que ha assenyalat Albert Pla i del tour de force aritmètic que suposa atribuir a l'independentisme "més del 52% dels vots", l'Acord presenta alguns problemes d'ordre diguem-ne conceptual. Si hem d'interpretar literalment tot el que diu el document (cosa que potser no és evident), hi ha una qüestió que, per la seva transcendència en la continuació del procés, mereix una reflexió específica a la llum de l'experiència internacional.
El text de l'Acord diu que "ERC aposta per seguir explorant al màxim la Taula de Diàleg, Negociació i Acord entre Catalunya i l’Estat, com expressió de la negociació amb l’Estat, per tal de construir una solució política i democràtica a un conflicte que és polític i democràtic". El problema no és la ironia que ve després, quan l'Acord recull que l'escepticisme i els dubtes de Junts sobre els resultats de la Taula "no seran un impediment per treballar i participar lleialment en el procés de diàleg i negociació amb el govern espanyol". El problema és el compromís d'ERC "a no dilatar la taula innecessàriament".
Aquest passatge de l'Acord és un copy & paste de la proposta d'acord signada prèviament per ERC i la CUP, en la qual es posa data de caducitat a la taula de diàleg: si abans del 30 de juny del 2023 la taula no ha conduït una solució del conflicte "basada en l'autodeterminació i l'amnistia", ERC i la CUP (i s'entén que, per simpatia, també Junts) es comprometen a plantejar un nou embat democràtic, tot "prioritzant" la via del referèndum [llegiu: "unilateral"] d'autodeterminació.
La pregunta que cal fer-se és si té sentit posar terminis a un procés de negociació sobre un conflicte territorial de tanta complexitat com el que enfronta l'independentisme català amb les autoritats espanyoles. A la llum de l'experiència internacional, la resposta és clara: no gaire.
En els conflictes territorials oberts al llarg del continent europeu la norma és que les negociacions es dilatin en el temps. El cas potser més remarcable és el que afecta l'autoproclamada República Moldava de Transnístria, el territori de la riba esquerra del riu Dnièster separada unilateralment de la República de Moldàvia. Des de la signatura de l'alto el foc l'any 1992, han passat gairebé 30 anys de negociacions amb diferents actors i diferents formats, sense que s'hagi pogut arribar encara a una solució definitiva. En el cas de les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, a l'est d'Ucraïna, no han passat tants anys, però tot indica que el procés de Minsk II, encetat l'any 2015, va per llarg. Per posar el cas més recent, a cap de les parts se li ha acudit de posar un termini a les negociacions sobre el futur de la regió de l'Alt Karabakh, un cop assolit l'alto el foc entre les parts la tardor de 2020. (Per cert, un tret que comparteixen Transnístria, Donetsk-Lugansk i l'Alt Karabakh és que la negociació no es planteja per ratificar la independència d'aquests territoris.) Com que no tots els conflictes s'acaben en el complex món postsoviètic, la mateixa observació sobre el tempo la podríem fer a propòsit del conflicte més conegut d'Europa Occidental: els Acords de Divendres Sant de 1998 a Irlanda del Nord no van ser sinó la culminació d'un llarg procés que potser va començar 10 anys abans, amb el pare Alec Reid ajupit sobre el linxat caporal britànic David Howes, com suggereix Patrick Radden Keefe al seu llibre No diguis res.
"Per part catalana hem de saber veure que el diàleg demana temps. En el context de la taula, estem en perill de voler focalitzar-la en una agenda de resultats màxims i a curt termini. Tots sabem (repeteixo: tots) que no podrà ser". Això ho hauria pogut dir Salvador Illa en el debat d'investidura de Pere Aragonès; en realitat, ho va dir Andreu Mas-Colell en aquesta mateixa secció del diari ARA ("Tristesa i agror", 2 de febrer de 2020). Sense deixar de menysprear Illa tant com calgui, l'independentisme podria fer una mica de cas de pesos pesants del seu propi camp com l'antic conseller d'Economia d'Artur Mas, que en una cèlebre conversa amb Carlos Solchaga de l'any 2019 va demanar que el diàleg es plantegés "a vuit anys vista" i sense la certesa que al final d'aquest camí "necessàriament lent" hi hagi d'haver un referèndum d'independència.
Albert Branchadell és professor a la UAB
