Tendresa i plany dels marginats per al senyor Toni Garau i Mulet, fundador d’El Refugi

Si el títol d’'homenot' no fos una invenció de Josep Pla, el millor prosista de les lletres catalanes, podria sonar a improperi. Avalat pel déu dels mots, aquesta denominació ressona a homenatge. El senyor Toni Garau i Mulet ha estat un 'homenot' per a tots els mallorquins, però de manera significativa, ben mirat clamorosa, el senyor de Costes fou un autèntic gegant per als exclosos, per als rebutjats de la nostra societat. Pel seu regust casolà de rondalla mallorquina els bandejats escàpols i furtius atorgam el tractament de gegant al nostre pare adoptiu. Llevat que el tità de la nostra llengua era manacorí i el nostre ciclop de Marginàlia, inquer, entre els dos Tonis, Alcover i Garau, les traces i les similituds són manifestes.

El valor de les bestioles humanes, àdhuc les gegantines, no es mesura per allò que som o que tenim. Tot ho defineix la resposta clara i llampant a la pregunta essencial: a favor de què i de qui poses els teus béns, les teves qualitats, les teves potències, les teves tasques, el teus sabers, les teves determinacions?

El nostre estimat colós, com l’anomena des de la primera pàgina el seu hagiògraf Miquel Segura, dedicà totes les seves forces, la seva privilegiada intel·ligència, la seva ràpida intuïció, la seva voluntat de ferro, la seva inamovible caparrudesa, la seva passió de sang calenta, la seva capacitat de lideratge –a les seves memòries confessa que va néixer per manar i comandar– el seu mític ego de narcisista absolut, tot allò que tenia, aconseguia i era, ho dedicà a favor d’unes persones i d’unes causes ben determinades.

La família ocupà el lloc preeminent de les seves curolles. Una família que l’adora, que passa de la clovella per anar directament al bessó, al secret d’una tendresa poruga de nin gran. Ara, estimats amics, dins la nit fosca del vostre dolor notareu a faltar els seus udols de llop marí varat a terra seca.

El nostre admirat tità jugà el seu capital humà a favor d’una Mallorca famosa i respectada des de la presidència del Foment del Turisme. El nostre inquiet propulsor posà messions per la cultura del nostre poble des de la presidència del Casal Balaguer i des de l’empenta per a un ensenyament d’alt nivell des de la nostra Universitat.

Però el senyor Toni arriscà tot el seu ésser, tota la seva força, tot el seu desafiament damunt la carta d'El Refugi. El doctorat en Enginyeria de Camins, Voreres i Costes davant una evidència mai no reculava. D’un sol glop captà que un tirat al carrer, un drogoaddicte, un alcohòlic, un foll follet, per damunt de tot, és persona. Un malalt social té dret a rebre tot allò que necessita. Davant la clamorosa realitat de centenars de criatures humanes tirades al carrer, ell, aferrat al seu carnet de capità de vaixell, emproà la barca cap a la mar gran, tot desafiant les tempestes legals, socials, religioses i polítiques.

L’any 1992, amb l’empenta essencial del nostre gegant, es posava en marxa una de les obres socials més valentes i arriscades de la història de Mallorca. A una pensió del carrer dels Apuntadors de Palma, tots els marginats dels marginats hi trobaven menjar, jaç, assistència mèdica, xutes netes, condons i metadona. Perdonau que sigui tan explícit. Ho faig perquè calibreu el tarannà lliberal del senyor Toni. A hores d’ara, la Creu Roja, Metges del Món i el Consell de Mallorca es reparteixen els serveis que posà en marxa la gesta d’aquell escamot de benignes partisans.

Un home és la cara que mostra i per a qui la mostra. El fundador d'El Refugi no actuava rere un escriptori, ni per les hipòcrites dreceres de les influències. El nostre bon samarità donava la cara per aquells a qui intentava ajudar. Mostrà la cara per una nova església dels pobres i per als pobres organitzant una trobada al saló de la Banca March amb el bisbe Gaillot. Aquest monsenyor francès sofria persecució eclesiàstica per les seves fal·leres evangèliques.

El nostre líder –on es presentava automàticament es feia president– desafià el poder polític seient-se a l’escalonada dels jutjats, envoltat de bandarres, reclamant la plena llibertat d’expressió per als oprimits.

Ara més que mai ens adonam que l’innocent Aristòtil l’errà de ple definint l’home com un animal racional. Mai el filòsof grec podia imaginar-se una acumulació d’imbecil·litat com la que patim ara arreu de tot el món. Per això, obligat a descriure un gegant com el senyor Toni, m’aferr a la sentència que defineix l’home com un animal contradictori.

Si voleu complir el darrer desig del nostre admirat i respectat amic, llegiu el llibre Yo, Antonio Garau M., la verdad desnuda. Llavors, amb calma i emoció, us adonareu fins a quin punt el pare adoptiu dels marginats era un homenàs, un autèntic artista de la vida. Arribà als 93 anys perquè havia domat les feres de les seves contradiccions, mentre respectava les contradiccions dels altres. De tots nosaltres. Tots.

El benaurat Toni Garau i Mulet ha mort en pau rebent la comunió cada dia. Aquest home de món, aquest científic, aquest paradigma de la raó, vivia la fe del carboner. Pens que aquest pillastre del catolicisme inventà una nova figura de fill pròdig. En lloc de fugir de la casa del Pare com li pertocava per obligat i lògic agnosticisme, va fer d’amagat una còpia de les claus i compareixia cada vespre a refugiar-se a la casa del Pare. D’aquest Pare que l’ha acollit als seus braços i que escoltarà les seves súpliques a favor dels seus fills adoptius que avui ploram amb tendresa i agraïment la seva partida.