29/12/2022

Temps per a la vida

4 min

Ara que acaba l’any i és a punt de començar-ne un de nou, a totes ens venen al cap pensaments relacionats amb els fets viscuts, amb l’edat i amb el temps. El temps no és només passat, és també el temps per venir, el futur. Un futur que ara per ara, si no hi posam remei, no pinta massa bé ni per als adults d’avui ni sobretot per a les generacions futures. Sols unes dècades de capitalisme en la seva versió més salvatge posen en risc el llegat de 300.000 anys d’existència de la raça humana. Altres espècies ja no hi són per poder-ho contar, gràcies a una ètica erràtica que ens fa considerar la resta d’éssers com a inferiors, siguin animals, plantes o altres humans a qui consideram diferents.

La idea mateixa de temps ha canviat amb la història, i amb el capitalisme ha perdut la connexió directa que el temps tenia amb la natura. Els nostres avantpassats regulaven les seves vides en funció del sol i les estacions, i la terra es tractava amb el respecte que mereix un recurs que ens permet viure d’ella. No estic idealitzant el passat, res més lluny de les meves intencions. Però la idea de 'progrés' derivada de la ideologia capitalista també implica un concepte de control del temps directament relacionat amb l’explotació de les persones i dels recursos naturals. Control efectiu del temps, amb el rellotge omnipresent a les nostres vides.

A principis dels 90 és quan vaig començar a tenir molt present el rellotge: a l’hora d’aixecar-se, amb les sirenes (encara en sona alguna). A l’hora d’entrar i sortir a la fàbrica, la màquina de fitxar que feia recompte dels minuts que podies fer tard –o prest, sempre a favor de l’empresa–. I ja enfeinats, l’encarregat amb el cronòmetre vigilant cada passa en la cadena de prefabricat de les sabates, per tal d’assegurar el màxim de rendiment, sobretot quan s’havien de fer parells d’algun model nou. A poc a poc les fàbriques s’han esvaït, però ens queden els rellotges, que curiosament han sobreviscut a la paradoxa de la 'flexibilitat' laboral.

El control del temps continua essent clau també en el capitalisme especulatiu, des de la borsa (on al cap i a la fi el que es fa és jugar amb el binomi temps-informació) a les xarxes socials, entestades de fer de les nostres vides una mena dereality show que de passada alimenta amb les nostres dades un Big-Data en mans de personates com Bezos, Zuckerberg o Musk. En cada moment, en cada circumstància, ens assalten amb invitacions a consumir aquí i ara. Consumir allò que fabriquen en països com la Xina, on la lògica taylorista i deshumanitzadora de la producció no és tan enfora d’allò que ens ensenyaren que passava durant la Revolució Industrial a Europa.

Els rellotges s’han perfeccionat tant que ens diuen com anem de salut, d’hores de son o si cal que facem esport, però hem perdut del tot el control sobre el temps de les nostres vides. Primer, sobre la projecció de vida mateixa: ja no és fàcil per no dir impossible projectar una vida –i amb ella la feina, la família i altres coses importants– i “optam” per dilatar les coses, a veure què passa. Ser adolescents als quaranta, what else? Segon, la precarització laboral –que també va començar amb la 'flexibilització' dels temps de treball– ha implicat una precarització de les nostres vides en general, que es pot resumir en una frase: vivim per fer feina, en lloc de fer feina per viure. La 'Gran Dimissió' als Estats Units, que ha implicat en els darrers dos anys l’abandó del seu lloc de feina de milions de treballadors i treballadores, en certa manera és això, un fenomen que ben bé hauria pogut ser batiat com la “gran renúncia”. Gent que directament s’ha afartat de les feines que tenien i, de moment, cerquen alguna cosa. La insatisfacció laboral està començant a passar factura al sistema i hem vist aquests dies com l’amo del mític restaurant Es Cruce també en prenia nota. La salut mental, un dels grans problemes d’avui dia, és en bona mesura un problema directament lligat a la dictadura del rellotge, incompatible amb una vida plena.

Només moments excepcionals, com ho va ser el confinament o ho són els dies de descans o de vacances –esdevinguts privilegis per a cada vegada més gent– ens reconcilien amb un cert control o sensació de control del nostre temps. Recuperar el sentit de les nostres vides en un maremàgnum d’incerteses passa per recuperar el control del temps. Una altra batalla, per cert, que no podem pretendre lliurar individualment. No hi ha 'llibertat' si no tenim temps per pensar i decidir. No tenir temps per cuidar i cuidar-nos és avui dia fins i tot una amenaça més gran a la supervivència de la nostra espècie que la mateixa emergència climàtica. En realitat, una va de la mà de l’altra.

Per això, en aquest any que acaba, us desitjo a totes i a tots això mateix: temps. Temps per a la vida. Temps per compartir. Jo també miraré d’aplicar-m’ho.

stats