29/05/2021

Temps d’indults

4 min
Temps d’indults

És evident que els indults, si arribessin, serien una solució molt parcial al problema que ha provocat la judicialització del conflicte polític. Les nou persones preses són la punta de l’iceberg d’un problema, el de la repressió al moviment independentista, de molt més abast. Si sortissin de la presó, quedarien molts problemes per resoldre. Començant pels líders polítics que hi ha a l’exili de Bèlgica i de Suïssa, les persones processades que aniran sent jutjades en els propers mesos, o les perseguides pel Tribunal de Comptes. A més, ningú no hauria d’oblidar que fa més de tres anys que els presos i les preses son a la presó. D’aquests tres anys llargs, la major part han estat sota governs del PSOE. I, com és lògic, el valor polític de distensió que haurien tingut uns indults ràpids no el tindran, en els mateixos termes, aquests indults tardans. Probablement, la millor definició d’aquests indults, doncs, és l’expressió anglesa too little too late.

I per això el moviment sobiranista fa bé d’insistir en la solució de l’amnistia, que és l’única solució política que permetria, realment, un canvi de cicle. Perquè els indults poden alleugerir la situació, però en cap cas la resoldran. Tothom que tingui una mica de sentit comú entendrà que mentre no es resolgui també la situació de les persones exiliades, i la dels dos milers llargs de processats en diverses causes, molts amb peticions absolutament desproporcionades, no hi haurà gaire marge per obrir una etapa nova. L’endemà dels indults, doncs, caldria seguir treballant per acostar-nos a l’amnistia. I segur que les persones indultades serien les primeres a posar-se al capdavant d’aquesta reivindicació col·lectiva, tal com han dit una vegada i una altra.

Tanmateix, una cosa és la consciència que els indults són tardans i insuficients i una de molt diferent és presentar-los com una derrota de l’independentisme. Que el PSOE intenti, matusserament, utilitzar-los com un instrument per dividir un moviment que ja ve una mica dividit de casa és previsible. Sobretot perquè li pot donar algun argument per vendre els indults a casa seva. Però és més sorprenent veure com hi ha una part de l’independentisme que s’apunta a aquesta hipòtesi. O potser no és tan sorprenent, ja que hi ha cert independentisme que s’ha instal·lat en un marc mental derrotista segons el qual tot el que no siga fer la independència demà mateix és una derrota. O, pitjor, una traïció.

L’argument es basa en la transposició automàtica del que ha passat en altres casos. Perquè, certament, les solucions de perdó individual als presos polítics se solen atorgar en contextos, efectivament, de derrota, penediment o dissidència. Han estat, històricament, eines emprades en molts conflictes per separar els presos entre els que es volen “reinserir” i abandonar la seva lluita política i els que no hi renuncien i són castigats amb duresa.

Però, tot i que calgui aprendre i mirar amb atenció altres casos, si volem que ens ajudin a entendre la realitat cal transportar-los amb una certa cura, i amb atenció al context concret. I, en aquest cas, no hi ha penediment, ni escissió, ni abandonament de la lluita política ni derrota. De fet, per entendre-ho una mica millor va molt bé llegir a fons l’informe del Suprem i la premsa espanyola d’aquests dies. Primer perquè, com recorda Marchena, cap dels presos i les preses ha verbalitzat el més mínim penediment. Tots i totes han reivindicat el caràcter pacífic i democràtic del que van fer, i la majoria han expressat de manera diàfana la voluntat de seguir la lluita democràtica per la independència. Més enllà de les discrepàncies estratègiques evidents, ningú no ha renunciat a l’objectiu. Al contrari. De fet, la gran majoria dels presos ni han demanat l’indult ni han avalat mai en públic les peticions d’indult que han fet terceres persones.

Això, des del punt de vista independentista, hauria de ser motiu d’orgull. Perquè la presó no ha aconseguit el seu propòsit, que no era cap altre que doblegar els seus líders polítics. Per això els indults, si arribessin, caldria llegir-los de fet com una mostra de la fortalesa del moviment i, per tant, com una victòria. Si el govern espanyol es veu empès a arrossegar els peus cap als indults és perquè l’independentisme, malgrat no haver aconseguit el seu objectiu principal, no ha estat derrotat com a moviment. Ni la repressió, ni el 155, ni les operacions electorals d’estat han pogut derrotar-lo. Al contrari: manté una gran solidesa electoral (més del 50% del vot les darreres eleccions), una forta presència institucional i una enorme capacitat d’incidència política als diversos nivells, també l’estatal. I, tot i la pandèmia, el moviment sobiranista manté intactes i reforçades algunes de les seves estructures clau de mobilització, com Òmnium.

A més, malgrat les discrepàncies, l’estratègia político-jurídica que ha desplegat l’independentisme en l’àmbit internacional -encapçalada per Puigdemont i el seu equip- ha donat fruits. I això sens dubte genera una forta preocupació a l’Estat, que veu amb una certa intranquil·litat el recorregut al Tribunal Europeu de Drets Humans. I això deu pesar, sens dubte. Hi ha qui aquests dies alerta que els indults podrien fer més lent el camí cap al TEDH, però en cap cas l’aturarien.

L’evidència més clara de tot això és la forta tempesta política i institucional que s’està congriant a Espanya només amb la insinuació de la possibilitat dels indults. La posició del Tribunal Suprem, del Consell General del Poder Judicial, de la gran majoria de la premsa espanyola i de tota la dreta ho indiquen amb claredat. En cap cas veuen els indults com una victòria de l’Estat, sinó com una mostra de feblesa del govern de Pedro Sánchez. Qualsevol moviment intel·ligent llegiria amb atenció aquest escenari de divisió profunda que s’obre a Espanya per utilitzar-lo al seu favor.

Jordi Muñoz és politòleg.