La tempesta perfecta sobre les Balears: El doble espoli que ens aboca a l'autoodi
Viure a les Illes Balears s’ha convertit, per a la majoria dels seus ciutadans històrics, en un exercici de resistència gairebé impossible. Sota una capa de cel blau i postals idíl·liques per a turistes, batega una realitat dramàtica: l'Arxipèlag pateix una pinça econòmica i social dissenyada des de fora que ens buida per dins. D'una banda, un estat espanyol que ens manté lligats de mans i peus (amb el ‘tu més que jo’ de la corrupció generalitzada); de l'altra, una Unió Europea que ens utilitza com el pati d'esbarjo i residència de luxe de les seves elits (a canvi de fons europeus dirigits a punts estratègics nacionals i europeus).
El resultat d'aquesta fórmula és l'empobriment sistemàtic de la població local. El doble parany: salaris de l'Espanya buidada, preus de l'Europa benestant.
L'espoli balear no s'explica sense entendre una paradoxa sagnant. L'estat espanyol manté a les Illes una estructura salarial que no es diferencia de la de l'anomenada ‘Espanya buidada’. Es pretén que un docent, un policia o un administratiu visqui a Palma i a Eivissa amb el mateix sou que tindria a Terol o a Zamora.
Aquesta manca de compensació real per la insularitat ha provocat un col·lapse administratiu i social: els funcionaris de l'Estat ja no volen venir a les Balears, perquè venir significa, directament, perdre poder adquisitiu i fregar el llindar de la precarietat.
Mentre Madrid ens manté lligats a la pobresa salarial, Europa prem l'accelerador del cost de vida. L'allau legal de nous residents adinerats —procedents del nord d'Europa i de mig món— ha disparat els preus de l'habitatge i dels serveis bàsics fins a nivells prohibitius. Ens trobam atrapats en una ratera invisibilitzada: guanyam com a l'Espanya de l'interior, però pagam com a la Baviera més opulenta.
Davant d'aquest escenari d’asfíxia, moltes famílies balears s'han vist abocades a una trista realitat per sobreviure i emigrar de nou, o bé mantenir un mínim nivell de vida: desprendre's del patrimoni familiar. Vendre la casa dels padrins, el terreny de tota la vida i el petit negoci local han passat de ser una opció a ser una qüestió d'estricta necessitat.
És aquí on s'activa el mecanisme més pervers de la maquinària colonitzadora. En lloc d'assenyalar les causes estructurals, el relat oficial ens assenyala a nosaltres.
"Sou uns fenicis que vendríeu la vostra pròpia mare", ens etziben amb condescendència del forà no integrat.
Es tracta d'una de les maniobres de manipulació psicològica més antigues de la història: culpabilitzar la víctima de la seva pròpia explotació. S'ha aconseguit el miracle d'instal·lar l'autoodi en el cor dels balears, fent-nos creure que som els únics responsables d'aquest espoli consentit.
Però si hi ha un element que frega el masoquisme col·lectiu és el comportament polític a les Illes. Com a societat, no només hem comprat el relat de la culpabilitat, sinó que continuam premiant a les urnes els partits que perpetuen aquesta situació.
Les forces polítiques d'obediència estatal —especialment alimentades pel vot dels nouvinguts peninsulars que sovint miren amb recel la identitat local— continuen copant el poder. El PP, Vox i el PSIB-PSOE i Podemos actuen sistemàticament com a sucursals de Madrid.
Fins i tot aquells que es presentaven com els "salvadors de la gent", com Podemos, han acabat donant l'esquena al poble balear. La darrera mostra d'aquesta traïció ha estat el rebuig de formació (que s’ha sumat a altres blocs estatals dretans) a la proposició de llei de MÉS per establir un salari mínim interprofessional propi per a les Balears que s'adeqüi al cost real de la vida aquí.
Mentre el teixit social balear es desfà, el Parlament de les Illes prefereix mirar cap a un altre costat i obeir els dictats dels despatxos de Madrid. Fins quan demanarem perdó per haver de vendre per sobreviure? Fins quan alimentarem amb els nostres vots els mateixos partits que ens condemnen a ser ciutadans de segona a la nostra pròpia terra?
El primer pas per aturar l'espoli és, sens dubte, desterrar l'autoodi i començar a assenyalar, d'una vegada, els veritables culpables.
