La temperatura i la demanda de petroli, pels núvols
Mentre el planeta bat rècords de temperatura durant l’estiu (aquest juliol va ser de mitjana el més càlid de la sèrie històrica, i el 6 de juliol va ser el dia més calorós registrat en la història) i els organismes internacionals fan crides desesperades a accelerar els canvis per deixar de consumir combustibles fòssils, resulta que la demanda de petroli i gas no para de créixer. Aquesta és la paradoxa del nostre temps. La recuperació del turisme després de la pandèmia ha anat molt més ràpida del que alguns pensaven, i ni la crisi climàtica ni la por dels contagis han disminuït l’ús de l’avió i les ganes de viatjar. Això fa que aquest estiu s’estiguin batent també rècords de demanda de petroli, tal com ha informat l’OPEP.
L’organisme ha indicat que la demanda mundial de cru va assolir el mes de juny un nou rècord de 103 milions de barrils diaris. L’augment es deu a la reactivació dels viatges aeris i del consum de la Xina, segons el butlletí mensual de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), que adverteix que a l’agost es pot assolir un altre pic de la demanda. Les xifres indiquen que la transició ecològica s’ha d’accelerar encara més si es vol frenar de manera efectiva l’escalfament del planeta. La gent no deixarà de moure’s, sobretot en els països emergents i, per tant, més que apel·lar a un canvi d’hàbits, que també, s’han de potenciar de manera urgent les alternatives de mobilitat sostenible, com el cotxe elèctric.
El que ja no es pot negar és que la crisi climàtica té uns efectes molt notoris sobre la vida al planeta. No només per les onades de calor puntuals com la que ara mateix afecta bona part de la península Ibèrica i que ha provocat que al País Valencià s’hagin batut rècords de temperatura (a València s’han fregat els 45 graus), sinó que també ho veiem amb els grans incendis que han assolat Grècia aquest estiu, les tempestes que van colpejar el nord d’Itàlia o la sequera que va camí de convertir-se en estructural. A casa nostra vivim en la contradicció de tenir un sector turístic molt potent i alhora constatar que a llarg termini aquest model serà insostenible per una qüestió climàtica i també de massificació.
Des de les administracions, començant per Europa i acabant pels ajuntaments, s’han de posar les piles immediatament per adaptar-se al nou paradigma d’estalvi energètic i d’aigua. Només des d’Europa no s’aconseguirà reduir l’ús dels hidrocarburs a escala global, però sí que pot convertir-se en un model de mobilitat sostenible i economia verda i marcar així el rumb del futur a la resta. Ho devem al planeta i a les generacions que vindran.
