La televisió, l’eina de combat de Magic Johnson
El jugador de la NBA Magic Johnson va rebre el diagnòstic de la infecció amb el virus del VIH l’octubre del 1991. Inicialment va intentar mantenir-ho en secret, però la seva absència de les pistes de bàsquet va començar a aixecar sospites i rumors. Angoixat per com havia de gestionar aquella situació en una època en què encara hi havia molta desinformació i estigma, va demanar consell a Elizabeth Glaser, una activista que s’havia infectat per una transfusió de sang durant el part de la seva primera filla. Glaser havia transmès la malaltia a la nena a través de la llet materna i al seu segon fill durant l’embaràs. Ella va arrencar un moviment per divulgar les certeses que hi havia aleshores sobre la sida i conscienciar la població. Va ser Glaser qui va demanar, gairebé exigir, a Magic Johnson que, sisplau, es convertís en la figura pública que parlés de la malaltia i acabés amb l’estigma contra els malalts. El cas de Glaser va sacsejar el jugador i aquell mateix dia va fer programar una roda de premsa per fer-ho públic. També va trucar al seu bon amic Arsenio Hall perquè l’entrevistés. Hall era el presentador d’un dels late nights més populars d’aquell moment als Estats Units. Fins aleshores, alguns programes de televisió havien sigut cruels amb el jugador considerant la sida un càstig merescut a la seva conducta. Alguns fins i tot havien exigit que Johnson donés detalls de la seva vida sexual.
En el documental They call me Magic, Arsenio Hall recorda com va intentar dissuadir Johnson d’anar al seu programa: “¿Però això no ho hauria de fer en Larry King?” En aquell moment les entrevistes de King en prime time a la CNN eren una referència per a l’audiència. “No. Ho has de fer tu. Ho farem nosaltres. Has d’ajudar-me a viure per sempre”, recorda que li va dir Johnson. Arsenio adduïa que no ho volia fer pel vincle personal que existia entre ells dos: “Li hauria de fer preguntes a l’Earvin que, com amic, no li volia fer”. Johnson ho va tenir clar: “No et tallis. Pregunta’m tot el que preguntaries a qualsevol altra persona”.
El jugador va aparèixer al plató i va rebre una llarguíssima ovació del públic. Hall estava visiblement nerviós. Li va començar demanant per què s’havia decidit a parlar. Johnson va explicar que volia conscienciar la gent sobre la importància del sexe segur i d’estar ben informats sobre la sida. Hall li va preguntar pel fet que fos una malaltia vinculada a l’homosexualitat. Magic va negar la seva homosexualitat i aquí va rebre un aplaudiment del públic que ara encara fa més evident l’homofòbia contra el col·lectiu. Johnson remarcava que la malaltia la podia agafar qualsevol persona. L’entrevista no es va allargar més d’un quart d’hora i el que van saber transmetre els dos amics era la importància del suport a les persones infectades i la naturalitat del tracte, amb abraçades i afecte. Un gest important en uns anys en què la gent fugia dels malalts per por d’infectar-se. L’entrevista va ser només la llavor d’una llarga tasca pedagògica en què la televisió sempre va jugar un paper important. Magic Johnson va ser clau en aquest sentit. Va ser la primera de centenars d’entrevistes per contribuir a acabar amb l’estigma.
