La tele que vol Trump
PalmaEn la quarta temporada de Hacks, la veterana còmica Deborah Vance s’enfronta a la cancel·lació del late night que li ha costat tota una vida aconseguir. Els directius no estan disposats a assumir el risc que algú pensi massa després de les riallades. La sàtira continua sent una amenaça i avui la trama de ficció emergeix com una premonició després dels acomiadaments de Jimmy Kimmel i Stephen Colbert, dos dels còmics més famosos dels Estats Units. De manera més o menys vetllada, l’administració Trump està darrere d’aquests moviments. El president s’ha vanat públicament de la caiguda de tots dos. Especialment, de Kimmel, per un acudit sobre Charlie Kirk, l’activista d’extrema dreta assassinat recentment.
Els late night són espais d’entreteniment molt crítics amb la figura i gestió del president. Trump ja ha advertit que Jimmy Fallon i Seth Meyers seran “els següents”. Acostumat a insultar els presentadors, aquesta vegada les seves declaracions tenen un to més de vendetta personal.
Trump, que va construir gran part de la seva imatge pública a la televisió i en els marges entre l’entreteniment i la política, no suporta ser objecte d’acudits. En el seu imaginari, la llibertat d’expressió és vàlida sempre que l’aplaudeixin. Però quan l’humor assenyala la seva megalomania, contradiccions o causes judicials, llavors es converteix en un atac “injust” i “antipatriòtic”. És el mateix mecanisme que denuncia Hacks: el poder que no tolera la sàtira perquè tem perdre el control del relat.
Per descomptat, l’expresident nega tenir cap responsabilitat en els acomiadaments. Només els celebra. Només assenyala. Només enumera públicament els còmics que no li agraden com qui elabora una llista negra en horari estel·lar. Si les conseqüències arriben després, sempre serà pura coincidència.
Però convé recordar una cosa essencial: quan la comèdia es converteix en un risc laboral, el problema no és la comèdia, sinó el clima polític que l’envolta. La sàtira compleix una funció democràtica insubstituïble. I l’intent de silenciar-la –encara que es disfressi de represàlia personal o venjança mediàtica– hauria de preocupar-nos a tots.
En definitiva, si el riure molesta el poder, potser el problema no és l’acudit sinó el poder en si.