Teixesc jo i l’aranya balla

PalmaA tota hora és pertinent llegir un elogi de la literatura com el que fa Santiago Alba Rico a les pàgines del seu darrer llibre. Ens dibuixa mapes per viatjar a diferents “països literaris”, però no ho fa com un crític literari, sinó com un contador d’històries. És la meravella de la literatura, els llibres ens permeten tornar a contar les seves històries un pic i un altre, a vegades fidels, a vegades amb traïdoria. De fet, no deixar de parlar dels llibres, també dels que foren escrits fa molta estona, és el que possibilita que ens continuïn interpel·lant. Alba Rico posa en diàleg sis parelles d’autors, fent una espècie de genealogia de la seva sensibilitat com a lector. Kafka i Potter, Melville i Hergé, Dickens i Cervantes, Dostoievski i Hašek, Shelley i McCullers, Austen i Proust. Tenim a les mans un llibre de llibres.

Quan llegim, ho fem sempre des d’una tradició, però no només, també des d’un context, des d’una generació, des d’una comunitat. Ho fem des d’un bagatge lector que és una mescla de dèries i d’atzars. Aquestes derives m’han posat a les mans, la darrera setmana, dos llibres que voldria forçar al diàleg: Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, i Punto de araña, de Nerea Pallares. Crec que, ara mateix, hi ha una constel·lació de dones que empra el mateix teler o el mateix fil, és com una revolta generacional. M’han corprès i en vull més.

La mort inesperada, tràgica, és el punt i principi d’ambdues obres. Ens mostren com la mort fràgil, estesa sota el cel o mar endins, és el revers o l’anvers de les vides que imploren ferotges per fer-se lloc. La literatura, una antropologia fonda, és l’estructura imaginària que ens ajuda a dibuixar futurs, a qualsevol època. Traça un horitzó, un demà, una esperança, que es cus amb la tragèdia, a vegades remota, a vegades inefable, però sempre massa humana.

Walt Whitman defensa que la literatura és l’art de poder ser totes les dones i tots els homes i totes les coses. Les dues novel·les ens forcen a aquest desplaçament de manera intensa, a partir de les veus que porten la narració. Una coral de batecs poètics ens empeny amb la força de la multitud. Van desfilant els personatges sota la mirada atenta de múltiples narradores, que ens desconcerten perquè sorgeixen on ningú els esperava. Així, en les dues fàbules, podem ser el llamp i la muntanya, na Sió i en Jaume, el cabirol i el fusell. Podem ser les tres aranyes, n’Ariadna, cada una de les palilleiras de la Costa da Morte. Som la tempesta salvatge i les dones d’aigua. Les bruixes, els vius, els morts.

Sisme de la identitat

La literatura és el sisme de la identitat, una experiència que ens permet convocar les altres vides dins la nostra vida, tan petita sense les històries alienes. Els llibres no ens fan més ecologistes, més feministes, no ens fan millors persones. Però, ens estavellen contra la diferència, obrint finestres o escletxes per on entra l’aigua fresca, la llum més clara. A la casa de la ficció, siguin les muntanyes dels Pirineus o el port de Camariñas, aprenem a conviure amb les alteritats, prenem altres desitjos, altres cossos, robam mons que li donen sentit al nostre.

Solà i Pallares cerquen la perifèria, les veus dels marges, i les fan ser centre, ànima del viure. La mort apareix absurda, capritxosa; els vincles estranys, preciosos; el perdó, l’enyor, el dol, esculpeixen tots els racons, perquè som éssers finits. La naturalesa és immensa i a vegades pot més que la civilització. La mar, rabiosa, mossega la costa i la transforma. Les muntanyes, primogènites de mitologies insondables, fan néixer arrels. El patriarcat i la guerra civil esquiten la trama. Les dones són les que gombolen la pròpia vida i fan possible totes les vides, encara que massa sovint siguin als bastidors d’aquest teatre precari, perquè els han robat l’escenari.

Aquests són els fils que teixeixen les dues obres. Poètiques, carregades d’un simbolisme fascinant, ens amaren amb mites i llegendes que commouen, arribats de molt lluny. Irene Solà fa un elogi de la poesia, que “ha de ser lliure com un rossinyol. Com un matí. Com l’aire finet del vespre”. Potser no hi ha res més seriós que la poesia, és el joc i és la riallada, proclama la vida i escolta “el xiulet prim que fa el món”. Nerea Pallares convoca el poder del llenguatge, de les paraules, per fer i desfer el món. El llenguatge dona existència i les que el sabem teixir, des de sempre, som les dones, hereves de les tres parques. Les dones han d’ensenyar a cosir el món de bell nou, perquè tothom aprengui a parlar d’una altra manera, a ser d’una altra manera.

Així, la literatura ens permet desteixir i tornar a cosir el món. Ens permet desfer el sentit de l’avui per imaginar un demà més habitable. Irene Solà i Nerea Pallares, ho saben. Una, Balanguera misteriosa, l’altra, aranya d’art subtil. Cavil·len, com les parques, per teixir la tela per demà. Giren la ullada cap enrera, guaiten les ombres de l’avior. De la nova primavera, saben on s’amaga la llavor.

Tanmateix, la literatura fila, fila, la literatura filarà.