Professor de Dret PenalLars Koch, comandant de la Força Aèria alemanya, és jutjat per l'assassinat de cent seixanta-quatre persones que viatjaven a bord d'un avió de Lufthansa. L'aparell havia estat segrestat per un terrorista islamista que pretenia estavellar-lo contra l'Allianz Arena de Munic durant el partit de futbol que enfrontava els combinats nacionals d'Alemanya i Anglaterra. Per evitar una massacre (s'hi apleguen setanta mil espectadors) i desobeint ordres explícites de no disparar, el militar va decidir abatre l'aeronau segrestada amb un míssil aire-aire llançat des del seu caça de combat amb el resultat de mort de tot el passatge.
Aquest és el plantejament (no hi ha espòiler, tot això es coneix des de les pàgines inicials) de l'obra de teatre Terror (Editorial Salamandra, sense traducció al català) de Ferdinand von Schirach, estrenada a més d'una vintena de països (no a l'estat espanyol, segons crec) i amb una versió filmada per a la televisió, amb el títol d'El veredicto (tampoc projectada aquí, pel que sembla, en sales comercials ni en la petita pantalla), a càrrec de Lars Kraume (director d'El cas de Fritz Bauer o La revolució silenciosa). En un primer acte assistim a la sessió del judici oral corresponent a la prova testifical, amb les declaracions de diversos testimonis i del mateix acusat, i en el segon coneixem les conclusions definitives de la fiscal i de l'advocat defensor. El llibre-obra-pel·lícula acaba amb un doble possible final: un veredicte, de condemna o absolució, que es llegeix-representa-emet en funció del que voti el lector-espectador-televident, convertit en jurat.
M'afegesc amb aquesta proposta a l'encertada iniciativa del LIDIB (Laboratori Interdisciplinari sobre Drets i Llibertats de les Illes Balears) de la UIB, creat fa només uns mesos sota l'impuls i direcció de Margalida Capellà, que convida a recomanar llibres que "ens han fet pensar en qüestions jurídiques, dilemes ètics i jurídics, drets humans… o, senzillament, ens han fet pensar". Es tracta, certament, d'una aportació literàriament modesta, sobretot si la posam al costat d'altres obres recomanades pels investigadors del Laboratori, com Calle Este-Oeste, de Philippe Sands, El honor perdido de Katharina Bloom, de Heinrich Böll, o, entre més, La fiesta del chivo, de Vargas Llosa (se'n pot veure, per cert, una adaptació teatral notable aquests dies a Madrid, dirigida per Carlos Saura i amb un molt ben seleccionat Juan Echanove en el paper de Trujillo). Probablement ni tan sols es troba a l'altura de la narrativa breu de Von Schirach mateix, que ha reeixit en la recreació d'alguns casos reals de què s'ha ocupat en la seva trajectòria professional com a advocat muniquès (relats aplegats a Crims, Culpa –totes dues a Empúries, 2011 i 2012–, o Castigo –Salamandra, 2019–). Però sí que té la virtut, en tot cas, d'abordar d'una manera eficaç una de les qüestions més envitricollades a què s'ha hagut d'enfrontar la doctrina juridicopenal els darrers anys.
El rerefons de Terror és evident: l'atemptat contra les Torres Bessones de l'11-S de 2001 va motivar en alguns països l'adopció de protocols d'actuació per a ocasions semblants. Doncs bé, la Llei de seguretat aèria alemanya de 2005 permetia abatre un avió segrestat amb persones innocents a bord quan fos l'únic mitjà per neutralitzar el perill de fer-lo servir com a arma terrorista (en el cas espanyol, en trobam l'equivalent en l'art. 16.d de la Llei de defensa nacional). Però el Tribunal Constitucional alemany va declarar inconstitucional aquesta clàusula per entendre-la incompatible amb la intangibilitat de la dignitat humana proclamada en la Llei Fonamental de Bonn. Això és, els passatgers innocents no poden ser instrumentalitzats per a la salvació d'altres persones –no n'importa el nombre– perquè la vida humana no pot ser objecte de ponderació numèrica. Però ni tothom està d'acord, especialment des de posicions utilitaristes, que davant d'un conflicte entre dos mals no es pugui optar pel menor, fins i tot en aquest cas, ni que el deure d'abstenir-se de lesionar vides humanes prevalgui sobre l'obligació de protegir-les (és pitjor matar que deixar morir?). I al marge en tot cas en queda, en un debat ric en matisos, el tractament penal que caldria donar a aquesta classe de supòsits, ja que la il·licitud de la conducta d'abatre l'avió no en determina necessàriament la culpabilitat i, per tant, el càstig (hi pot concórrer el que tècnicament es coneix com a estat de necessitat exculpant).
Aquestes denominades situacions tràgiques de necessitat en què el salvament d'una o més vides humanes exigeix el sacrifici d'un nombre inferior de vides de persones innocents (en el sentit que no són responsables del perill en què es troben aquelles) ha adquirit ara, en aquesta societat del risc ubicu en què vivim, una tonalitat més dramàtica pel seu caràcter massiu, derivada de l'amenaça terrorista. Però es tracta d'un problema prou conegut en la teoria jurídica del delicte, que es remunta en el seu plantejament doctrinal modern almenys al catedràtic de Bonn Hans Welzel, que el 1951 proposa el 'cas del guardaagulles' (Weichenstellerfall), en què planteja l'actuació del treballador ferroviari que, davant la irrupció d'un tren de mercaderies que entra a tota velocitat en una estació i amenaça d'envestir amb resultats catastròfics un tren de passatgers, aconsegueix en el darrer segon desviar-lo cap a una via secundària en què es troben tres companys seus que inevitablement moriran atropellats. I si anam un poc més enrere, al cas, aquest real, de la Mignonette, nom d'una embarcació que naufraga l'any 1884 a l'est del cap de Bona Esperança i, per sobreviure, tres mariners, sense aigua ni menjar, practiquen el canibalisme amb el quart ocupant del bot a la deriva en què es troben. O, encara més lluny en el temps, fins i tot a la tabula unius capax de Carnèades de Cirene, sobre el cas del tauló de fusta que només suporta el pes d'un dels dos nàufrags que se la disputen: se'n salva un o moren tots dos.
De tot això i més tracta Terror, una bona excusa per fer-nos reflexionar sobre un complexíssim dilema jurídic (i moral, no cal dir-ho).
