Jaime Palomera: “La gent que viu de la seva feina cada cop està més fora de joc”

PalmaJaime Palomera (Barcelona, 1983) forma part de l’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona (IDRA) i és un dels fundadors del Sindicat de Llogateres. Fa un any que va publicar el llibre El segrest de l’habitatge (Editorial Pòrtic), que intenta explicar com s’amplia la bretxa entre els propietaris rics, que de cada vegada ho són més, i els inquilins, de cada vegada més pobres.

Qui ha segrestat l’habitatge?

— Quan parlo de segrest, em refereixo a un problema sistèmic, resultat de decisions polítiques al llarg dels anys, que ens ha portat a un segrest de la funció primordial. Un habitatge és una casa, però aquesta funció s’anul·la i es dona prioritat a la funció d’actiu [financer].

Des de quan fa que es cou la situació actual? A la segona meitat del segle XX, molta gent podia comprar un pis.

— Al llarg del segle XX, a Espanya i altres països es va apostar per una societat de propietaris i de democràcia de les rendes. Es podia ser propietari i beneficiar-se del preu del sòl i de les cases. Encara que el teu salari no augmentés, el preu d’aquests actius en mans de les famílies sí que ho feia i això generava sensació de riquesa. El problema és que els que no són dins del club de propietaris ho tenen cada vegada més difícil. Si el sou no puja, com ho fas per entrar-hi? Això va passar amb la crisi del 2008 i no és cap anomalia. Com que els preus pujaven des de començaments dels 2000, les famílies s’endeutaven més. Com que el model de societat de propietaris és insostenible, perquè el preu sempre puja, qui adquireix cada cop més cases són els rics. Quan decideixes que les cases entrin al mercat i es comportin com a actius, guanyen els que ja tenien propietats i en poden comprar de noves.

La propietat d’un habitatge canvia l’eix de la societat de classes?

— Les persones que tenen una casa on viure no són tan diferents de qui no la té. Per a aquestes famílies, cada cop és més difícil mantenir la propietat, perquè l’estat de benestar es desmantella a Espanya i a Europa. Quan la gent treballadora es fa gran, sovint ha de vendre casa seva per assegurar-se un retir, i és molt difícil passar-la als fills. I els que tenen propietats, en plural, cada vegada n’acumulen més. Hi ha tanta riquesa acumulada que no hi ha més remei que reinvertir-la, també en cases. D’aquesta manera, els que tenen propietats competeixen pels recursos més bàsics amb aquells que no tenen la casa garantida. La desigualtat cada cop és més gran, perquè la riquesa augmenta de manera molt agressiva en comparació amb els salaris de la població. La gent que viu de la seva feina cada cop està més fora de joc. El problema de fons és que cal frenar l’acaparament, i els impostos són l’eina dels governs. Si no, és un procés irreversible. Cal fregir a impostos a qui compra habitatges per enriquir-se, perquè qui necessita una casa no hi hagi de competir. Estudiosos de la desigualtat com Piketty i Zucman han analitzat el procés: una part petita de la societat augmenta la seva riquesa a un ritme frenètic, acapara més béns i recursos essencials. Per això cal fer que la possibilitat d’enriquir-se amb l’habitatge sigui nul·la. La desigualtat de la riquesa és un problema que no desapareixerà, sinó que anirà a més.

Per què no hi ha hagut un esclat social fort per l’habitatge?

— Els darrers 50 o 60 anys són un parèntesi a la història d’Europa. Tot el que hi ha abans és desigualtat extrema, amb una minoria que acumula riquesa i una part desposseïda. La qüestió és fins a quin punt la gent està disposada a assumir que viurà molt pitjor que els pares i els avis. La situació sempre pot anar a pitjor des d’un punt de vista material. Què és el que la gent considera intolerable? El 2024 i 2025 va haver-hi mobilitzacions, i aniran en augment. La meitat de la població no heretarà res i la divisió és molt severa a Espanya. Però no és només un tema de política partidista. Certs sectors conservadors i de centre han d’entendre que, si no frenen la desigualtat, la societat estarà cada vegada més trencada. S’està desmantellant una societat de classes mitjanes on un gruix de la població tenia una propietat, podia anar de vacances i deixar béns als fills. Ara, els baby boomers viuen amb angoixa la situació dels fills i els nets. N’hi ha que tornen a fer feina i que acceleren processos de donacions.

Un argument que es fa servir a les Balears és que s’ha de construir més.

— Si la població augmenta, com a les Illes, necessitaràs més habitatges disponibles. Però si no canvies les regles del joc, per molt que posis habitatges, molts els adquiriran aquells que els volen utilitzar com a actiu. Hi haurà menys propietaris amb més cases, més gent sense, i el preu s’encarirà.

El lobby immobiliari té més poder que les institucions?

— Hi ha un partit que podríem anomenar immobiliari, que no es presenta a les eleccions i que té molta influència. Vetlla perquè la rendibilitat dels habitatges, d’aquests actius, augmenti i que els que tenen el capital no tinguin cap mena de problema. Els diners tenen dues maneres d’invertir en habitatge: comprar directament o ajudar a altres a comprar amb una hipoteca.En el segon cas, en lloc de cobrar a un inquilí, es cobren interessos. Les hipoteques són una altra forma de renda, d’ingrés passiu, i al sistema hipotecari li interessa que el preu no baixi mai. Però les dues maneres inflen els preus, generen rendes per als que ja tenen molts actius i empobreixen qui no té casa.

Serveix de gaire cosa posar un topall als habitatges? El Govern assegura que és una mesura fracassada.

— A més de frenar l’acaparament de riquesa, també has de protegir la població dins del règim de lloguer. Quan diuen que la solució és construir, estic d’acord que cal fer habitatge protegit. Però les coses no s’han de plantejar com un dilema, perquè es deixa sense resposta una generació sencera que ha de menester un habitatge ara. Els països europeus que han apostat molt fort per l’habitatge públic també han regulat el mercat de lloguer per protegir la població de pujades abusives.Calen estratègies a curt, mitjà i llarg termini. La fiscalitat i les regulacions del mercat que protegeixen la població són a curt termini. Plantejar la construcció com a alternativa és un dilema fals, perquè no proposes una solució per ara. El dret de tanteig de les institucions és una altra via [facultat que permet a les administracions comprar immobles de forma prioritària, abans que es venguin a un tercer]. Però el partit immobiliari no el vol pel senyal que s’envia als operadors econòmics: són habitatges que passen a ser públics a un preu més baix, i el que interessa és el contrari, que pugin de cada vegada més.