La tàctica del “simpa”
Nou cas inversions a Catalunya. Any 2021: per enèsima vegada, es destapa el paupèrrim percentatge real d’execució pressupostària corresponent als comptes generals de l'Estat per a aquesta comunitat. No ho oblidem, és època de diàleg. Per a més inri, en el mateix període de temps, la inversió a Madrid ha crescut fins a un 180 per cent del que s'havia aprovat inicialment. Efectivament, “Senyora... no fotem!” (per als més joves, aquesta és la frase en català que li va dir, gairebé xiuxiuejant, el president del Barcelona, Narcís de Carreras, a la senyora del ministre de Governació Camilo Alonso Vega, a la llotja del camp del Reial Madrid, en la famosa final de les ampolles, quan ella –sense gens de convenciment– el va felicitar per la victòria, ja que “Barcelona és Espanya, no?”). L’expressió cobra actualitat.
Hi ha situacions que amb el temps canvien menys del que seria desitjable, i la inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya n’és una. És un etern greuge que ha sobrevolat de manera permanent les relacions entre uns i altres. A mesura que la Transició anava avançant, es feia més notori l'interès a convertir Madrid en un centre econòmic, a més de centre de poder, que mai no havia estat. Es trencava un equilibri històric de contrapesos i Barcelona n’era la més perjudicada. El País Basc, amb el seu règim econòmic especial, resistia millor el cop. No deixa de ser significatiu que actualment la tensió del poder central amb les nacions perifèriques es concreti més entre Madrid i Barcelona que no pas amb els bascs. Un mal presagi per a la fortalesa de l’Estat.
El tema del dèficit en inversions no deixa de ser la punta d’un iceberg, un indicador de la voluntat real del poder central. Un estat d’ànim que, analitzat en períodes llargs, no es relaxa; ben al contrari, es tensa. De fet, si es fes un inventari d'actuacions del govern de coalició, ens trobaríem amb actuacions significativament positives, com la cobertura social durant la crisi, l’augment del salari mínim, la reforma laboral, la Llei de garantia integral de la llibertat sexual, entre d'altres. Però, no obstant aquest balanç parcialment positiu, tot i que falta més d'un any per acabar la legislatura, la sensació és que hi ha coses que es van allargant massa i, àdhuc, sembla que no s'abordin. I la major part d’aquest incompliment té relació amb Catalunya i amb altres qüestions relacionades amb drets i llibertats que afecten, també, de manera directa o indirecta, la mateixa qüestió.
Àdhuc, en ocasions, sembla que el govern vulgui fer un simpa, anar-se’n –en aquest cas, acabar la legislatura– sense pagar, de manera furtiva. Partir sense abordar i intentar resoldre alguns problemes que només un govern d’ampli espectre i suport, com aquest, pot fer. Sent més justos, hauríem de reconèixer que realment qui sembla estar disposat a anar-se'n sense pagar el deute promès és el president del govern i els ministres de la seva formació. S'han deixat embolicar per l'estratègia d'inestabilitat electoral continuada dissenyada pel PP per deixar que corri el (fals) relat que no és moment per remoure certes qüestions, per evitar el càstig de l'electorat més espanyolista Però, “Senyora... no fotem!”. Les enquestes demostren que realment el que s’està castigant és la inacció, la falsa prudència no té premi.
La picaresca està profundament arrelada en la cultura espanyola. En origen, l’aparició d’una literatura dedicada al tema, durant el Segle d'Or, podia respondre al trasbalsament social produït per una primera acumulació de capital que va tirar als camins una quantitat ingent de població desarrelada i desocupada. No obstant això, el murri modern res té a veure amb una situació de crisi, més aviat és un professional. Continua utilitzant l’astúcia, amb mètodes poc legítims, per treure’n avantatge; això en essència no canvia. Però, si reparam en algun rànquing publicat sobre la història del simpa, només es pot arribar a la conclusió que és un esport per a professionals. La darrera versió amateur i d’abast popular es va produir amb la prohibició de fumar, “ara torno, surto a fumar una cigarreta”. I adeu, molt bones. Acomiadar-se a la francesa, també li diuen. La resta, professionals.
Tanmateix, el simpa en política no deixa de ser una anècdota, la qüestió preocupant és que respon a la idea gens democràtica que “al contrari, ni aigua”, no tenir-li la menor consideració, mentre que no és pecat fer cas de maldestres defensors de falses essències patriòtiques. A l’adversari se’l pot espiar, menysprear a l'hora de donar explicacions, encalçar-lo... pensant que això et fa més fort i poderós. Inexorablement, el murri sempre ha viscut als voltants d’un poder decadent i arnat, enlluernat per la vanitat desfasada. Mentrestant, es corre el perill de desaprofitar la grandesa de l’ocasió, de no gaudir de l’àmplia entesa que hi havia entorn del govern de coalició, per abordar molts d'aquests temes pendents. En el fons, aquesta mediocritat és l’expressió del més profund sentit del fatalisme castellà que, en ocasions, fa que es prefereixi passar per murri abans que per responsable i valent.
Celestí Alomar és geògraf
