27/04/2021

Superlliga: el capitalisme, fora de joc

4 min

Europa acaba de descobrir el seu Rubicó moral, la frontera més enllà de la qual la mercantilització es torna intolerable. Hem acotat el cap davant banquers que gairebé van fer esclatar el capitalisme, i els hem rescatat a costa dels més febles. Hem fet els ulls grossos davant l'evasió d'impostos corporatius a l'engròs i les vendes d'ocasió dels actius públics. Hem acceptat com a natural l'empobriment dels sistemes de salut i educació públics, el desànim dels treballadors, els menjadors populars, els desallotjaments i els nivells abismals de desigualtat. Ens hem mirat impassibles el segrest de les nostres democràcies i l'eliminació de la nostra privacitat per part de les grans tecnològiques. Tot això ho hem pogut suportar.

Però ¿un pla que acabaria amb el futbol tal com el coneixem? Això mai.

Seguidors es manifesten contra la proposta de la Superlliga europea al voltant de l’estadi de Stamford Bridge, a Londres, el 20 d’abril de 2021, abans del partit de la Premier League anglesa entre el Chelsea i el Brighton.

La setmana passada, una potent coalició de conservadors, esquerrans i nacionalistes, unint el nord i el sud d'Europa, es va alçar en oposició a l'acord al qual havien arribat en secret els amos de molts dels clubs de futbol més rics del continent per formar l'anomenada Superlliga. Per als propietaris -entre els quals un oligarca rus, un membre de la reialesa saudita, un magnat minorista xinès i tres potentats de l'esport nord-americans- l'operació tenia un evident sentit financer. Però des de la perspectiva del públic europeu, aquesta va ser la gota que va vessar el got.

En l'última temporada, 32 clubs es van classificar per jugar la Lliga de Campions europea, i han compartit 2.000 milions d'euros en ingressos per drets televisius. Però la meitat dels equips, com el Reial Madrid i el Liverpool, atreien la major part de les audiències europees, i els seus propietaris veien que el pastís creixeria substancialment si programaven més competicions entre equips d'aquests, en lloc de partits amb equips menors de Grècia, Suïssa i Eslovàquia.

I així es va incubar la Superlliga. En comptes de compartir 2.000 milions entre 32 clubs, els 15 clubs principals van calcular que podien repartir-se'n 4.000. És més, creant un vedat amb els mateixos clubs cada any, independentment de com els anés en els seus campionats nacionals, la Superlliga eliminaria el colossal risc financer al qual s'enfronten tots els clubs en l'actualitat: no classificar-se per la Lliga de Campions de l'any següent.

Des d'una perspectiva financera, espolsar-se de sobre els endarrerits i crear un càrtel tancat era el següent pas lògic en un procés de mercantilització que va començar fa molt de temps. L'acord havia de quadruplicar els fluxos d'ingressos futurs i eliminar els riscos convertint aquests fluxos en actius borsaris. ¿Ens ha de sorprendre que JP Morgan Chase s'afanyés a finançar-lo amb una pluja de 300 milions d'euros per a cadascun dels 15 clubs que acceptessin abandonar la Lliga de Campions?

El president del Reial Madrid, Florentino Pérez. De moment, la jugada de la Superlliga no li ha sortit com volia.

Mentre que el culebró del Brexit es va prolongar durant anys, aquest intent de ruptura ha durat tot just dos dies. Els responsables de la Superlliga no van considerar una força intangible però irresistible: la convicció generalitzada de seguidors, jugadors, entrenadors, comunitats i societats senceres que ells i no els magnats eren els veritables propietaris del Liverpool, el Juventus, el Barcelona i la resta. I ¿qui pot culpar els amos per no haver-ho previst? Al capdavall ningú va protestar quan van posar les accions dels seus clubs en les borses de valors juntament amb les de McDonald's o Barclays. Durant anys, els aficionats han observat passivament com els oligarques injectaven milers de milions en uns quants clubs capdavanters i eliminaven tota competència real amb el fitxatge per aquests equips dels millors jugadors del planeta.

Però si bé el públic europeu podia tolerar que la probabilitat d'un equip petit de guanyar alguna cosa fos propera a zero, la Superlliga acabava oficialment amb aquest mínim percentatge. La maximització dels beneficis significava ara l'extinció formal de la possibilitat de somiar que un equip menor com l'Stoke City o el Panionios d'Atenes poguessin guanyar un dia la Lliga de Campions. La completa eliminació de l'esperança, per molt incerta que hagués esdevingut amb el capitalisme, es va convertir en l'espurna que va aturar abruptament els plans de l'oligarquia del futbol.

Mentrestant, als Estats Units fins i tot els magnats esportius més cínics entenen que el capitalisme de lliure mercat ofega la competència. La Lliga Nacional de Futbol americà (NFL) és un model de competició enèrgica, i no només perquè hi hagi jugadors superatlètics disposats a sacrificar la seva salut a canvi de riquesa, reconeixements i una oportunitat a la glòria de la Super Bowl. La NFL és competitiva perquè imposa als seus equips un estricte màxim salarial, mentre es garanteix als més febles l'elecció del millor jugador novell. El capitalisme nord-americà va sacrificar el lliure mercat per salvar la competició, reduir al mínim la predictibilitat i augmentar al màxim l'emoció. La planificació centralitzada conviu en pecat amb la competència desenfrenada sota els focus del show business nord-americà.

Si l'objectiu és una lliga de futbol emocionant i sostenible en el pla financer, el model americà és el que Europa necessita. Però si els europeus volen de debò que els clubs pertanyin als aficionats, els jugadors i les comunitats que els donen suport, llavors haurien d'exigir que les accions dels clubs s'eliminessin de les borses de valors i que el principi d'"un membre, una acció, un vot" fos llei.

La pregunta crucial sobre si l'oligarquia ha de ser regulada o desmantellada va molt més enllà de l'àmbit esportiu. Per exemple, ¿n'hi haurà prou amb l'agenda de despesa i regulacions del president nord-americà Joe Biden per controlar el poder desaforat d'uns quants en detriment de les perspectives de la resta? ¿O per dur a terme una reforma genuïna caldrà un replantejament radical de qui és propietari de què?

Ara que els europeus han descobert el seu Rubicó moral, potser ha arribat el moment d'una rebel·lió més àmplia que reivindiqui les paraules de Bill Shankly, el llegendari gerent del Liverpool i acèrrim socialista: "N'hi ha que es pensen que el futbol és un assumpte de vida i mort. Puc assegurar-los que és molt, molt més important que això".

Iannis Varufakis és exministre de Finances de Grècia

Traducció: Toni Güell Ayza

Copyright Project Syndicate