'Stranger things' s’ha passat de rosca
El retorn de Stranger things, tres anys després de l’última temporada, ha fet més honor que mai al seu títol. Massa coses estranyes que allunyen la sèrie de l’esperit que va tenir a l’inici. La sèrie de Netflix va començar sent un homenatge a les pel·lícules d’aventures dels anys 80 protagonitzades per preadolescents que anaven tot el dia amunt i avall en bicicleta. Era un exercici impecable de nostàlgia que et transportava a les emocions d’ET o els Goonies. En aquest cas, però, l’intrús malfactor que pertorbava la vida de la localitat de Hawkins, de l’institut i del grupet d’amics protagonistes era un estrany monstre creat per l’home que s’amagava a l’upside down, una realitat paral·lela terrorífica. La innocència i l’enginy infantil combatien l’omnipotència de governs i científics malvats. Espies russos, un govern que amaga informació a la població i fenòmens paranormals s’ajustaven als patrons narratius propis de la Guerra Freda, i se servien de tota la iconografia de la dècada per satisfer el record dels espectadors més adults.
La quarta temporada, però, s’ha passat de rosca. Primer amb la durada dels episodis. I després amb un segon bloc de dos capítols extres que s’estrenarà al juliol. Una hipertròfia televisiva que juga en detriment de l’acció. Si bé en les tres primeres temporades Stranger things va evidenciar un crescendo narratiu comprensible, ara el monstre els ha crescut excessivament i costa llegir-li les intencions. Les criatures protagonistes també s’han fet massa grans i costa dissimular que l’elenc d’actors i actrius ja són adults joves que fan el ridícul en el context d’un institut. El menjador del centre sembla més el d’una presó que el d’una escola. La part de ciència-ficció ha desembocat en una pel·lícula de terror angoixant, amb flash-backs, ensurts, escenes i visions sinistres i imatges violentes molt desagradables. D’acord que, després de tant de temps, l’audiència també ha crescut. Però el que connectava el públic amb Stranger things no era la intensitat de la por sinó els engranatges tan ben ajustats de la història.
La sèrie s’ha dispersat. Per una banda, es continua desenvolupant a Hawkins, la localitat original del principi. També a Califòrnia, en una estratègia que sembla més de dilatació i distracció. I a Rússia, que prometia més del que està oferint. La separació de la colla d’amics resta emoció i humor. Stranger things avança amb dificultat. L’aventura dels protagonistes és ara una història de por encallada i els guionistes semblen més amoïnats per lligar-ho tot a escala simbòlica més que no pas per l’acció. L’upside down, els russos i els científics malvats han devorat les bicicletes, els jocs de rol, els walkie-talkies i els salons recreatius. Més que fer créixer el monstre havien de cuidar l’esperit de la sèrie. Ara s’ha convertit en un pou d’efectes especials que fa de Stranger things una ficció menys singular.
