Sostre poblacional, quan?
La demografia és un dels principals enemics de la nostra terra i de la nostra llengua. Aquí fa temps que es va insinuar, de manera tímida, l’establiment d’un sostre poblacional, mesura final per evitar l’acumulació de material humà fins a un punt insuportable, és a dir, fins que aquesta acumulació destrueixi els somnis i altres factors que l’ocasionaren. Aquell plantejament no contenia virus de xenofòbia ni de racisme –de classisme, tampoc–: naixia d’una mirada raonable sobre les possibilitats d’anar recuperant i mantenint una certa qualitat de vida en un país de territori inapel·lablement limitat. Tot el que no contempli aquesta possibilitat i s’hi encamini de manera eficient obstaculitzarà els efectes d’altres mesures socials preses amb la més bona intenció –o amb afanys purament electoralistes.
El que s’ha construït i organitzat gràcies a l’esforç, a les renúncies, al sacrifici de la població no s’ha de deixar esbucar o erosionar per una desordenada gestió pública del cens. Pasqual Maragall, que com a batle de Barcelona va impulsar la dignificació de Nou Barris amb serveis socials, culturals o sanitaris va ser ben clar al respecte: no s’havia de consentir que noves onades de població destruïssin allò que entre tots havien aixecat. No record que ningú protestàs per la determinació i les paraules de Maragall. Tothom era conscient de la necessitat de mantenir la densitat de la barriada en termes d’habitabilitat humana.
Ara aquestes illes han assolit un cens mal de digerir (almenys per als més vells): ja som 1.232.270 ànimes. Aquesta protuberància demogràfica no es deu al creixement vegetatiu, sinó a la immigració: 8.290 persones els primers mesos de l’any, de les quals 3.944 són sud-americanes. El nombre de peninsulars ha disminuït: en tornen més dels que venen.
Es tracta de material humà, el més sensible de tots els que formen el planeta. El seu processament és un assumpte altament delicat: venguin d’on venguin, totes les persones tenen la seva dignitat, el dret a preservar-la, el deure de defensar-la. Només així s’explica la inoperància dels governs successius, que, encara que no tenguin competència en aquest assumpte, bé podrien impulsar tasques d’educació per a la integració i de presa de consciència dels aborígens. Però és que ni han gosat limitar el nombre de cotxes amb dret a circular per aquestes illes, que ja tothom confon amb trossos de continent naufragats.
