24/02/2021

Solemnes exèquies pel senyor Esteve

El Sense ficció de TV3 de dimarts a la nit et deixava ben planxat. Adeu a les botigues? analitzava la situació del petit comerç a Catalunya a partir del testimoni de dinou botiguers d’unes quantes ciutats del país: Barcelona, Lleida, Reus, Olot, Tortosa, Berga, Manresa, Cervera, Oliana i els Torms. Botigues d’àrees geogràfiques diverses, de productes molt diferents i amb trajectòries consolidades. I el panorama resultant era desolador. Entre el drama de la Catalunya buida on fer subsistir una botiga en un poble de pocs habitants és un miracle, els efectes de la pandèmia, la crisi econòmica que se n’ha derivat i l’auge de les compres per internet, augurava uns carrers plens de persianes abaixades com molts dels que ja vèiem a la pantalla.

La gran virtut del reportatge era, en primer lloc, l’exhaustiva selecció de negocis i la capacitat d’abastar tant de territori. La tesi del programa resultava sòlida fruit d’un treball de producció minuciós. Els testimonis estaven molt ben escollits. Eren botiguers que explicaven amb molta rotunditat i claredat la seva situació però també la devoció pel seu ofici. I això permetia entendre el munt de matisos que té aquesta crisi i, d’altra banda, transmetre una cosa molt potent: el model de negoci que s’està perdent. No es tracta només del tancament de botigues sinó d’una manera de relacionar-se socialment, de cura pel producte, de garanties per al client i de tracte humà i de proximitat. A nivell de realització van optar per una estratègia que visualment era commovedora. Les entrevistes als botiguers que ja havien tancat es duien a terme, en molts casos, a l’interior dels seus locals que ja estaven buits. Els vèiem com tornaven a aixecar la persiana i entraven en espais desangelats, morts. En alguns casos hi quedava el testimoni d’una maquinària abandonada. Estava molt bé també com s’ensenyaven magatzems amb una gran quantitat d’estocs sobrants o de material malbaratat per la mala gestió de transaccions a través d’Amazon.

Cargando
No hay anuncios

La locució del reportatge potser tenia una entonació massa cinematogràfica que li donava una pàtina televisiva una mica antiga. Però l’important era l’impacte global de la història i, en aquest sentit, sabia com destil·lar una atmosfera inquietant amb les imatges de la càmera movent-se lentament per uns carrers deserts arran de terra. Sabia traspuar les conseqüències de tot plegat. Persianes abaixades, carrers buits, locals i habitatges sense llogar, pobles cada vegada més deserts i un consum massiu i homogeni a través de grans superfícies i internet. El que et deixava colpit com a espectador era el subtext. Adeu a les botigues? no només ens dibuixava un final tràgic per al petit comerç sinó una cosa més greu: el nostre propi futur basat en un model de societat inhumà, sòrdid i molt penós.