La sobreactuació
En Peyu, o en Joel Joan, es queixen que han estat víctimes de censura, o intents de censura, a causa de les seves idees polítiques, o al contingut polític d'algun dels seus acudits. No sembla que hagi estat així, quan duen molts anys –i que en siguin molts més, esclar– fent més o menys sempre el mateix que fan sense que hagi passat res d'excepcional. La denúncia de censura, quan es tracta de persones que es troben, de fa molt de temps, perfectament acomodades al rovell de l'ou de la seva activitat, sona una mica estranya. Tot plegat es revesteix amb una altra d'aquestes expressions que han esdevingut una crossa: els límits de l'humor. És una qüestió que es planteja amb molta parafernàlia ètica, per acabar reduint-la, quasi sempre, a un parell d'eslògans o de frases igualment precuinats (“l'humor ens permet escapar uns moments del nostre dia a dia asfixiant”, “l'humor és la màxima expressió de la llibertat d'expressió”, “l'humor és transgressor per definició”, etc.). Tot això està molt bé, però tal vegada, abans de preguntar-nos pels límits de l'humor, ens hauríem de preguntar per la qualitat de l'humor. Es pot fer humor barroer, o tosc, o fins i tot caspós, però aleshores hem de saber que ens movem en un nivell de qualitat més aviat baix. No hi ha diferències dignes de menció entre un acudit en què algú desitja que la reina d'Espanya i la seva filla li facin una fel·lació, o un paio borratxo dins una barca insultant els mariners, i La ciudad no es para mí de Paco Martínez Soria. Que, almenys, no em consta que es queixés mai de ser perseguit per la censura. La qual cosa no vol dir que no ens pugui fer riure, per descomptat.
Denúncies de censura com aquestes més aviat semblen sobreactuacions que persegueixen altres finalitats: publicitar una estrena teatral, per exemple, o forçar els termes de la negociació d'un contracte amb la televisió pública: si no accediu a les meves pretensions us faré quedar com uns censors i uns venuts al poder, etc. No són res d'estrany en una època, la nostra, molt donada precisament a les sobreactuacions, les impostacions i les autoafirmacions constants. Des de personatges famosos per no callar ni un instant, com Pilar Rahola o José María Aznar, que tanmateix afirmen que se'ls vol silenciar, fins a partits polítics d'esquerra suposadament transformadora, com els comuns, ERC o la CUP, que fan discursos sobre una classe treballadora que no coneixen més que de lluny, passant pels nombrosos escriptors que van per les xarxes explicant com en són, de bons, i mig exigint mig suplicant l'aplaudiment que consideren que se'ls deu. Allò de no parlar d'un mateix perquè és de mala educació es veu que ha passat a la història, i ara qui més qui menys no tan sols és la bomba en allò que fa (acudits, llibres, discursos o rostits, tant se val) sinó que, a més, és víctima de persecucions, censures i dolors sense fi ni compte. La sensació de trobar-nos enmig del pati del col·legi dels infants més consentits, malcriats i capriciosos es fa cada dia més forta.
