29/10/2021

Sobirania i identitat

3 min

Fa unes setmanes es publicava una enquesta que celebrava que els partidaris de la república a Espanya superaven els de la monarquia. Més enllà dels resultats, el que realment em cridà l’atenció fou el fet que enquestadors i enquestats veiessin amb normalitat que la gent triï la forma de l’estat en el qual viu. 

En el cas espanyol, és obvi que si hi ha un rei no és perquè els ciutadans ho hagin decidit. Quan es va votar la Constitució de 1978, el rei ja hi era i si hagués guanyat el ‘no’, difícilment s’hauria qüestionat, almanco en un primer moment, la monarquia ja instaurada. Fora d'Espanya, la forma d’estat de la majoria de països ha sorgit de processos revolucionaris, guerres o conflictes i ben poques vegades ha estat una decisió democràtica real. Molts de països que avui són democràtics ja havien definit la seva forma d’estat —república o monarquia— abans de ser-ho, encara que pugui persistir la idea que això és expressió de la voluntat popular. 

Aquesta percepció té molt a veure amb la creença que la sobirania d’un país rau en el poble i que aquest crea un conjunt d’institucions —l’estat— per gestionar eficaçment els interessos comuns. Però això també és pura ficció ja que, en la majoria de casos, els actuals estats són anteriors a la seva organització democràtica i, per tant, aquesta sobirania popular ni hi era abans de l’estat ni podem dir que sigui un atribut natural de les comunitats humanes. Més aviat es tracta d’una cessió del poder polític que decideix sotmetre’s a determinats rituals com ara els processos electorals, bàsicament perquè, a la llarga, la democràcia sembla ser més estable i ordenada que un sistema autoritari. 

Això no vol dir que les eleccions periòdiques no siguin un mecanisme de control adequat i una manera d’influir en l’exercici del poder, si bé cal reconèixer que el seu impacte real no és ni de bon tros tan important com sovint es pensa. Al cap i a la fi, no són tantes les institucions i els centres de poder real que venen determinats per les eleccions dels ciutadans; pensem en els jutges, els bancs centrals o molts d’alts funcionaris que sovint actuen a partir d’interessos corporatius que poden no ser coincidents amb els objectius polítics del govern.  

Però si la capacitat de la gent d’influir en les decisions quotidianes del poder polític és més aviat minsa, la creença de tenir la potestat de decidir sobre assumptes clau, com la forma d’estat o la unitat del territori on viuen, té ben poc de racional. No obstant això, mantenir aquesta creença de la sobirania popular en la gent contribueix a generar un element essencial per a la supervivència dels estats actuals: la identitat nacional. 

Com deia fa temps el filòsof Alasdair MacIntyre, l’estat és una institució molt semblant a una companyia telefònica, que a canvi de doblers (o d’imposts) ens dona uns serveis que mai són completament satisfactoris ni arriben al que inicialment ens han promès. La gran diferència, afegia, és que l’estat aporta també un conjunt de creences i valors que fan que molta gent estigui disposada fins i tot a sacrificar la vida en la seva defensa, cosa que ningú mai faria per la seva companyia telefònica. 

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració

stats