Singular?
Dins d’aquest mes de juny el PSC i ERC han de presentar una proposta de finançament de la Generalitat que concreti el que van pactar al punt segon de l’acord d’investidura de Salvador Illa, titulat “Acord per un nou model de finançament singular”. Aquesta concreció pot adoptar dues formes alternatives: o bé subratllar la singularitat o bé constituir una reforma general del finançament de les CCAA de règim comú.
Una bona manera de copsar la diferència és revisar dues conferències que han tingut lloc molt recentment. La primera, a càrrec de l’exconseller d’Economia de la Generalitat Antoni Castells, va tenir lloc el dia 15 de maig a Barcelona; la segona, quatre dies després, a Madrid, a càrrec de Jesús Fernández Villaverde, un prestigiós acadèmic que s’està erigint en un dels ideòlegs més notables de la dreta espanyola contemporània.
La de Castells dura 46 minuts, que l’autor ocupa llegint un text elegantment escrit, ponderat i eloqüent. L’exposició parteix de la constatació que els precedents del procés que ara està a punt d’encetar són descoratjadors, ja que totes les reformes del finançament autonòmic de règim comú han estat liderades per Catalunya; han desfermat automàticament una allau de crítiques furibundes per part del nacionalisme espanyol amb dos arguments espuris: que Espanya es trenca i que Catalunya és insolidària; han donat lloc a una tortuosa negociació en què la proposta ha estat aigualida i han acabat donant lloc a un acord que ha estat acceptat per la resta de CCAA en la mesura que també les beneficiava. Inevitablement, el procés ha acabat generant sentiments anticatalans allà i frustració aquí.
La tesi de Castells és que a Espanya existeix una asimetria en els sentiments populars envers l’autonomia que ha donat lloc a un conflicte singular, el qual exigeix una resposta singular, i que només aquesta singularitat pot restablir l’estabilitat institucional, exactament com al Quebec o a Escòcia. En conseqüència, Castells advoca per la unitat de totes les forces catalanistes –amb explícita invocació a Junts– per tal d’imposar a l’Estat un model exclusiu.
Per la seva banda, l’exposició de Villaverde segueix a la publicació d’un llibre significativament titulat La factura del cupo catalán. Privilegios territoriales frente a ciudadanía que ha escrit conjuntament amb Francisco de la Torre, inspector d’hisenda i exdiputat de Ciutadans, i és molt diferent de la de Castells. Per començar, dura exactament la meitat de temps, que aprofita admirablement bé per deixar clar que la seva posició està sòlidament assentada en dades objectives i per expressar-la de manera transparent i sense por de trepitjar ulls de poll: “Bilbao ens roba”, “les elits catalanes estan intentant construir un protoestat i volen que el paguin els altres”, etc. El llenguatge és directe i el missatge és clar: els bascos tenen un privilegi, i el que els catalans volen és compartir-lo en perjudici de la resta dels espanyols.
L’enfocament de Castells té tres problemes. El primer, que la unitat de les forces catalanistes al voltant de l’acord PSC-ERC és una quimera, com va deixar clar l’entrevista que TV3 va fer a Carles Puigdemont el desembre passat (a partir del minut 26). El segon, que l’asimetria s’ha de manifestar en el nombre de competències, no en el finançament d’unes mateixes competències. El tercer, que no es tracta de convèncer el govern de l’Estat (o sigui el PSOE i Sumar), sinó que la reforma, per tirar endavant, ha de ser votada favorablement, entre d’altres, per Compromís, pel BNG, per Podemos i, si fos possible, per Coalició Canària. És raonable pensar que aquests partits votaran a favor d’una proposta singular per a Catalunya? No, sobretot si recordem que València té fundada consciència de ser la comunitat pitjor finançada.
Mal que ens pesi, la proposta només podrà tirar endavant si compleix dues condicions. La primera, que formi part d’una reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. De fet, la proposta inicial, elaborada pel govern Aragonès, ja deixava clar que era extensible a la resta de comunitats autònomes que volguessin adoptar-la. La segona, que la proposta es fonamenti en el principi d’ordinalitat: cap comunitat no pot estar pitjor finançada que una altra que hagi fet un esforç fiscal inferior. És un principi reivindicat pels experts, fàcilment entenedor pel ciutadà del carrer, la seva aplicació seria extraordinàriament favorable per a Catalunya i crea aliats automàticament (començant per València i Balears).
Que ambdues alternatives són incompatibles ho posa de manifest el fet que, malgrat que el principi d’ordinalitat és un dels elements clau de l’acord PSC-ERC, Castells no s’hi va referir ni un sol cop al llarg de la seva exposició. Veurem per quin enfocament es decanten els nostres representants.
