25/02/2022

La síndrome de la impostora

2 min

Aquesta setmana, quan en fa dues que vam commemorar el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència (11/2) i en falten dues per al Dia Internacional de les Dones (8/3), deixeu-me que us expliqui una història.

Un dia, quan l’Ona tenia 9 anys, la mestra va preguntar a la classe què voldrien ser de grans. Quan li va tocar a ella, va dir: “Astronauta!” Alguns, i la mestra també, la van mirar fixament i li preguntaven: “Sí? Això tan difícil? N’estàs segura?” Ella, que ho havia dit il·lusionada, es va quedar pensativa. ¿Potser s’havia equivocat en escollir la professió de futur?

Jo vaig pensar: ¿i si situacions com aquesta són les que expliquen la síndrome de la impostora, que fa dubtar del propi potencial i creure que una no mereix els èxits assolits?

Més endavant, l’Ona es va doctorar en enginyeria química i va fer una estada de recerca a l’Agència Espacial Europea. Eren molt poques noies a la facultat. I és que la igualtat de gènere en la ciència i la tecnologia encara està lluny d’assolir-se. Segons Eurostat, entre totes les persones que van obtenir un grau d'educació superior el 2018, hi va haver 2,6 vegades més homes que dones en els àmbits relacionats amb l'enginyeria, la fabricació i la construcció, i 3,9 vegades més homes als estudis sobre tecnologies de la informació i la comunicació. 

D’altra banda, el sostre de vidre continua sent un obstacle per a la carrera professional de les dones en l'àmbit acadèmic. Segons l'Institut d'Estadística de la Unesco, a escala mundial les dones han assolit la paritat numèrica (45-55%) als nivells d'estudis de grau i màster, així com en els de doctorat. Malauradament, però, la bretxa de gènere s'amplia a mesura que les dones avancen en la carrera universitària, amb una participació cada cop més baixa en cada graó de l'escala acadèmica, des de professor ajudant fins a catedràtic o professor de recerca. A Catalunya, per exemple, només el 23% d’aquesta màxima categoria són dones. I no, no és una qüestió de temps que pugin les noves generacions (ja són molts anys amb aquestes mateixes dades i els avenços són nimis). A menys que considerem que, gràcies a polítiques específiques, és una qüestió de temps canviar la cultura de desigualtat que portem incrustada de sèrie. 

A més, les dones investigadores solen tenir carreres més curtes i més mal remunerades. Solen rebre ajuts econòmics per a projectes de recerca de menys quantitat que els seus col·legues masculins i, tot i que les dones representen el 33% de tot el personal investigador, només són el 12% dels membres de les acadèmies nacionals de ciències.

La desigualtat és tan evident, i tan empobridora alhora, que la Comissió Europea en l’agenda política de l’Àrea Europea de Recerca considera la promoció de la igualtat de gènere com una de les seves prioritats. 

Deixo inacabada la història de l’Ona perquè, si faig cas a les estadístiques, potser no m’agradaria com acaba i jo voldria que l’Ona pogués arribar a ser astronauta igual que ho ha pogut ser en Biel. 

stats