Shakira i Josep Pla
Shakira conrea, com cap de nosaltres, la literatura del jo. Ja voldria Emmanuel Carrère poder explicar tot el que vol dels seus matrimonis, però ell, ai las, ha hagut de firmar una clàusula de confidencialitat o el demanden. Imagineu, per un moment, que altres il·lustres intel·lectuals deixessin anar aquest torrent de pensament, com Molly Bloom, sobre les seves vides. L’art t’ho dona tot. ¿Podeu imaginar, per exemple, la reina Sofia cantant en un piano amb Elena i Froilà sobre la Corinna? ¿I us podeu imaginar la Preysler en un piano amb el seu fill Enrique explicant maldats de Vargas Llosa? Shakira fa un dietari com Josep Pla. Ens envia, i li envia a l’ex, aquella nota de veu de les cinc de la matinada, plorosa, de la qual et penedeixes.
El problema de la Shakira, per a mi, són els concerts. El repertori que la diva pugui oferir a partir d’ara al seu públic hauria de mantenir un ordre històrico-cronològic. No pot cantar abans aquesta última cançó del piano, els nens cantant i els peluixos empaquetats (he plorat fins i tot jo i això que no menjava wasabi) que la de Pa tipos como tú. Però, ¿i si el públic li demana Ciega, sordomuda? Ella haurà d’aturar la música un moment i dir: “Aquesta, no puc. És d’un altre tema. Només les del tema”. ¿I si algú li demana Me enamoré? Què dirà? “No, no! Aquesta ja no és d’actualitat. El de Me enamoré és el tipus de Pa tipos como tú i no penso cantar que vull tenir una dotzena de fills amb ell, quan acabo de cantar que m’ha abandonat i m’ha deixat amb la seva mare. Què és el que no heu entès de «Se nos rompió un plato, no toda la vajilla»?” I ara només ens cal esperar, qui sap, un rap sobre Tom Cruise o sobre un entrenador personal de Miami o sobre la ruptura de l’ex, oh, sí, que es diria Te lo dije. És que ja la tinc feta.
