Shakira: la cançó més bona és la més dolenta

La publicació de Shakira Bizarrap music sessions vol. 53 va suposar una fita mediocre en la història de la música, però un gran episodi en la història de la comunicació i la crítica cultural. Qualsevol producte artístic es pot rebre de dues maneres: des d’una actitud estètica o des d’una actitud retòrica. La primera s’ocupa de qüestions com ara la complexitat de la forma, la relació de l’obra nova amb la tradició o els matisos sensuals que desperta el seu contacte. La segona s’interessa pel missatge: allò que l’obra, encara que ni tan sols sigui textual, diem que expressa, representa o comunica. El hit de despit de la cantant colombiana fa un pas més en el camí de la substitució de l’estètica pel discurs de la nostra època.

Pot ser útil comparar la cançó de Shakira amb els llibres de la premi Nobel de literatura Annie Ernaux, que no fa gaire que vam comentar en aquestes pàgines. Com és sabut i la mateixa escriptora francesa s’encarrega de recordar, els llibres d’Ernaux només parlen d’episodis reals de la seva vida i cada personatge correspon a una persona de carn i ossos. És innegable que l’autoficció afegeix un cert morbo a les seves novel·les però, precisament, això és el que critiquen els seus detractors. La gràcia de la ficció, se suposa, és la seva vocació universal, aquella part de l’experiència humana en què ens podem veure reflectits més enllà de cap història concreta. I Ernaux hi estaria d’acord: el valor dels escrits no rau en el xoc o l'originalitat dels fets que comuniquen, sinó la gràcia de la seva prosa, la manera com es lliguen les reflexions amb el momentum narratiu, l’adjectiu precís, etcètera. El missatge d’Ernaux està clarament treballat des del punt de vista estètic i això ha estat fonamental perquè se la reconegui com una artista en majúscules.

A l’altre extrem, no se m’acut cap crític que pugui validar els jocs de paraules de Shakira amb el cognom del seu exmarit (perdón que te sal-pique) i la seva nova parella (Clara-mente no es como suena), des del punt de vista estètic. Tot es troba tan lluny de qualsevol criteri mínimament compartit de qualitat poètica que resulten còmics. Te felicito i Monotonía, les altres cançons que Shakira ha dedicat a la ruptura amb Piqué, són un cas típic de sublimació artística d’una experiència personal en què, encara que tothom ho entengui tot, es respecta el trop de volar per sobre dels detalls per anar a la idea. Però la sessió amb Bizarrap és un cas inesperat de rendició dels recursos estètics a la claredat del missatge. I resulta que és justament aquesta ruptura de les expectatives el que fa que l’última cançó aconsegueixi la lluentor de la novetat i ens fascini més que les anteriors, amb les quals, per tota la resta, es troba en un rang idèntic de qualitats lírica i musical. En un sentit estrany i paradoxal, la sessió de Shakira amb Bizarrap és la més bona perquè és la més dolenta.

És clar que ja fa molt de temps que discutim els productes culturals des d’una perspectiva discursiva. La clau és acceptar que aquestes lectures són, en elles mateixes, un acte artístic amb el mateix potencial que la progressió d’acords o les metàfores de la cançó. Un dels avenços més revolucionaris de l’art modern és popularitzar la idea que una posició política, filosòfica o fins i tot científica no només és una descripció neutral i desinteressada de la realitat, sinó que, posada en escena de la manera adequada, proporciona una experiència artística completa.

No cal patir ni fer escarafalls nostàlgics. En el naixement de l’estètica, es pressuposava que hi havia un context de valors i criteris estables del que era art i el que no, i els artistes s’esforçaven per excel·lir en aquests paràmetres i educar el públic amb les seves obres. La democratització de l’educació sumada a la revolta dels artistes contra tots els cànons perquè cada cop més coses siguin acceptades com a art ha acabat amb la possibilitat d’un sol context unívoc i estable. És per això que, en comptes de la creació de productes culturals nous, ens interessa encara més la creació de contextos nous amb què llegir productes culturals. I un context nou és exactament el que es crea cada vegada que algú s’empesca un mem, un tuit o un article d’opinió sobre la cançó de Shakira, que poden ser igual o més interessants i produir més plaer i reflexions que la cançó, i que al cap del carrer enriqueixen la conversa.