21/12/2022

Serrat i molts més: contra els purismes

Aquests tres dies abans de Nadal Joan-Manuel Serrat omplirà sens dubte el Palau Sant Jordi en els seu comiat. Les tietes, si encara són en aquest món, i els qui només tenen quinze anys però tota una vida al davant, l’enyoraran. No puc jutjar ara la seva qualitat ni el seu ressò públic des que va ingressar en els inimitables i enyorats Setze Jutges. Avui vull parlar d’algunes impureses: les del país i de Serrat.

Serrat és fill d’una aragonesa de Belchite, castellanoparlant, i d’un català cenetista, catalanoparlant. En el seu Poble-sec de Barcelona nadiu era comuna aquesta diversitat d’orígens culturals i polítics, ofegada pels silencis catacumbals del franquisme. Aquesta barreja d’identificacions també és comuna en centenars de milers de famílies del nostre país. Si pareu atenció a les llengües dels patis d’escola, a la llengua de la vostra escala de veïns, a la llengua dels mercats, etc., etc., sentireu aquest mix cultural i lingüístic de què Serrat és fill i exponent.

Cargando
No hay anuncios

Com que tinc l’edat que tinc, encara em ressonen les dures crítiques que va rebre Serrat quan va començar a cantar també en castellà, cosa que li va permetre reivindicar i divulgar Machado, mitificar el nostre Mediterrani i, sobretot, ser conegut a l’Amèrica Llatina i cantar en català a Buenos Aires. Però també recordo el seu refús a cantar a Eurovisió si no li deixaven fer-ho en la nostra llengua... No es pot matar tot el que és gras.

El bilingüisme familiar català/castellà de Serrat és omnipresent al nostre país, un país amb milions d’immigrants d’arreu. Si viviu en barris de mix, ja podreu donar fe d’aquest bilingüisme familiar, que copsareu tot sentint els veïns pel celobert de casa vostra. Si no, us aconsello una visita al modest (massa modest) Museu de la Història de la Immigració de Sant Adrià de Besòs o una lectura a l’excel·lent informe (accessible en línia) sobre població del Pla Nacional per la Llengua. Segurament són excepció d’aquest bilingüisme familiar amb el català la població immigrada que viu en situacions d’exclusió, marginació o explotació, els professionals expats que viuen en bombolles en anglès, els autòctons castellanitzats o els intolerants de rancio españolismo castellanocèntric, aliens a la llengua i cultura pròpies d’aquest país. La majoria de la gent, el dia de Sant Esteve, enmig dels torrons i el cava de rigor, podrem discutir amb els cunyats sobre el Procés, sobre el Constitucional o sobre les pròximes municipals en català o en castellà.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta promiscuïtat lingüística a les famílies –i als carrers– ben segur té efectes en la qualitat de la llengua catalana. No pot ser d’altra manera. El lèxic es barreja, els pronoms febles s’afebleixen encara més i afegiu-hi totes les barbaritats que els filòlegs denuncien ara i adés. Però no hi ha altra opció. La catalanització de centenars de milers de persones a Catalunya (indispensable si volem deixar de “patir” pel futur) té un preu. És impossible que els nous parlants del català (tan benvinguts!) ho facin de la nit al dia: els cal un procés lent, amable, ple d’errades, com les que té qualsevol aprenent d’una nova llengua, qualsevol que fa una “muda” a la vida.

Probablement Serrat de nano (ell, el nano del Poble-sec) devia barrejar el català i el castellà al començament de la seva vida. Però l’important és que el nano ha viscut les dues llengües positivament. Pérez Firmat, un estudiós dels hispànics als EUA, ens recordava brillantment la càrrega emocional que porten les llengües: “Les llengües no solament inspiren lleialtat, sinó que també provoquen por, odi, ressentiment, gelosia, amor, eufòria –tota la gamma de sensacions humanes–”. L’important de Serrat és que la seva impuresa ha estat productiva, viscuda sense barreres, empàticament. Dos barcelonins de primera llengua castellana han sabut expressar millor que jo el meu rebuig a qualsevol purisme excloent i contraproduent. Una periodista de llengua familiar castellana, nascuda al Raval de Barcelona , Maruja Torres, resumia molt bé la seva actitud positiva envers el català: “Un idioma que nunca será como mi piel, però sin cuya existencia no puedo sentirme a gusto en mi piel”. Un altre barceloní, el novel·lista Juan Goytisolo, reiterava la mateixa crida a l’empatia més durament: “El purismo, fuente de todos los males”. Encara alguns creuen en pureses impossibles i en societats compactes, allunyades del món de Serrat que aquests dies homenatgem.

Cargando
No hay anuncios