01/07/2022

Contra el sentit comú que ens deshumanitza

No, encara no s’ha escrit prou sobre la massacre de la frontera de Melilla. No podem normalitzar fets ni imatges com les que totes hem vist ja, de desenes de cossos negres amuntegats i violentats; de la mort de desenes de persones que les autoritats del Marroc han volgut enterrar i tapar –a tots els efectes– aviat; d’un president del govern espanyol i la seva claca justificant el que ha passat en nom de la integritat territorial i agraint l’actuació de les forces i cossos de seguretat d’un i altre costat de la tanca.

El 1989 va caure l’anomenat “mur de la vergonya”, però hem aixecat nous murs encara més vergonyosos. El mur de Berlín era una metàfora de la geopolítica d’un temps del qual sembla que hem après ben poc. Mentre el tombàvem, vàrem tornar a aixecar murs encara més alts arreu: a les fronteres d’Europa, a les dels Estats Units, o l’altre gran mur de la vergonya, el d’Israel, que aïlla i bloqueja els cada cop més minsos territoris palestins... Vivim en un món globalitzat on els capitals són lliures per circular mentre les fronteres expressen amb violència la forma colonial i extractiva amb què ens relacionam amb els països més empobrits. Els països que nosaltres hem empobrit, perquè la nostra riquesa es fonamenta en el seu espoli. L’altre mur que hem aixecat és un mur mental, cultural, basat en la subhumanització dels altres i en una racionalitat basada en l’individualisme i la maximització dels guanys. Segurament el mur més difícil de tombar de tots.

Cargando
No hay anuncios

No volem que venguin immigrants, o en tot cas volem que venguin “de manera ordenada”, llevat que siguin blancs, rossos i d’ulls cels. En realitat, l’ordre que interessa és el d’una llei d’estrangeria que afavoreix i empara pràctiques empresarials mafioses, de la mà d’un enorme mercat laboral de persones desproveïdes de papers i de drets: avantatge competitiu, se’n diu. El capitalisme nord-americà tampoc no hauria triomfat sense una acumulació fonamentada en l’esclavitud: tot està inventat. Hi ha massa coses destinades a ser funcionals al sistema econòmic i la violència de l’estat: això val tant per a la política de fronteres com per a l’educació, pensada per proveir també de mà d’obra útil per al sistema, i on el pensament crític cada cop té menys presència.

Els discursos d’aquests dies sobre la “integritat territorial” serveixen per justificar la violència i l’armamentisme. Discursos que alimenten irresponsablement la por davant la immigració, la mateixa estratègia que fan servir les empreses de seguretat privades per fer negoci, i l’extrema dreta per aconseguir vots. De fet, aquest nou sentit comú que subhumanitza els altres i ens deshumanitza a totes es construeix també amb pràctiques violentes com les que s’exerceixen al control de fronteres, delegat en empreses privades o en règims com el del Marroc o Turquia, que no respecten els drets humans. Nosaltres tampoc, però així engreixam la nostra hipocresia circular: nosaltres donam les ordres, però els qui queden malament són els altres. Alguns creuen que aquestes contradiccions es dissoldran en la paleta de colors del pin dels Objectius de Desenvolupament Sostenible que llueixen a la solapa.

Cargando
No hay anuncios

Polítics i mitjans ens infantilitzen, i els malestars s’incrementen. No pot ser que enmig d’una espiral inflacionista que en pocs mesos ens ha fet a tots un 10% més pobres, i que ha llançat milions de persones al llindar de l’exclusió social, Moncloa gasti el triple de diners en la compra d’eurofighters per complir amb l’OTAN que amb l’ajuda de dos-cents euros als col·lectius vulnerables. No és demagògia: és la certificació d’una correlació de forces de geometria variable, fins i tot en l’àmbit parlamentari, i que durà Sánchez a aprovar aquest desbarat no amb els partits d’esquerres que li varen donar la majoria, sinó amb el PP i Vox. Els imposts a les multinacionals elèctriques, mentre altres països amb governs conservadors recuperen la titularitat del sector energètic, poden esperar. L’habitatge, en nom de la intocable propietat privada i de l’especulació vestida de llibertat de mercat, també.

Després de la cimera de l’OTAN, el món serà una mica pitjor. Si a l’extrema dreta nord-americana li devem la importació d’una polarització social i política insuportable, que s’acaba de carregar els drets de les dones sobre el seu propi cos, als Estats Units els deurem ara, també, l’intent de polaritzar les relacions internacionals. De voler tornar a dividir el món en dos blocs antagònics, de bons i dolents. Això no és una pel·lícula de Walt Disney, i Putin no pot ser la coartada per polaritzar el planeta, inventant nous enemics com la Xina o Àfrica. Com sempre, ens hem de demanar: qui guanya? És tan urgent com imprescindible combatre aquest sentit comú que ens deshumanitza, ens polaritza i ens fragmenta.

Cargando
No hay anuncios

David Abril és professor de la UIB