09/03/2023

Seguim per continuar avançant

Un any més, el feminisme ha tornat a demostrar que continua sent el moviment polític i social més transcendent que hi ha, el més transformador i amb un gran poder de convocatòria, amb manifestacions arreu del món. Són molt especialment significatives les que han fet a Kabul, en grups reduïts, les afganeses. En un país on les dones han perdut tots els seus drets, on se’ls ha tancat l’educació, el mercat laboral i la sanitat, i on s’han quedat soles internacionalment a mercè dels seus depredadors, la valentia de sortir al carrer i protestar enèrgicament per unes condicions tan absolutament injustes com les que pateixen és un far que no podem deixar de mirar. Ni oblidar. No sempre van viure així, les dones a l’Afganistan. Al contrari. El perill de tirar enrere d’una manera dràstica és una alerta per a totes. Per això tampoc no oblidem les dones iranianes sotmeses a un altre règim de terror, ni totes aquelles que han vist com els drets que s’havien assolit recentment han tornat a desaparèixer. En aquesta època fosca, els governs autoritaris i alguns de suposadament democràtics comencen els seus mandats amb una primera escabetxada que, casualment, sempre atempta contra la llibertat de les dones. L’objectiu és tornar-nos als caus on ens han tingut tancades durant segles. Com si la història de la humanitat hagués estat reeixida amb la nostra repressió! El moviment feminista els fa por perquè saben que la militància augmenta i els fa perillar el seu sistema monopolitzat de privilegis. Sigui com sigui, s’exerceix una violència permanent. Per això no podem abaixar la guàrdia. Per això continuem aquí, més enllà del març.

El feminisme és, ara mateix, la gran eina revolucionària. Un instrument que serveix per delatar una discriminació sistemàtica que ens diuen que pot durar encara 300 anys més. No tenim 300 anys per perdre. Ni un. Per això les dones prenem el lloc que ens pertoca al carrer i protestem contra una espera que no es pot justificar de cap manera. El feminisme no depèn ni d’un dia, ni d’una setmana, ni del blanqueig ni el postureig de torn. La resistència és diària i la lluita contra el masclisme s’executa des de diferents fronts. Cadascuna ha de veure des d’on creu que és més útil actuar i què pot aportar. No cal estar d’acord en tot. No hi estem. No som una massa homogènia que pensa i es mou igual. Es tracta de respectar-nos i que, en el debat, el moviment no perdi força. Al contrari. El debat és necessari per avançar i no encallar-nos en un punt sense saber sortir-nos-en. Ens en sortim. Com hem fet sempre.

Cargando
No hay anuncios

Però ens podem preguntar: i ara què? Aquesta onada fa temps que dura i hem de continuar trobant fórmules per fer-la imparable. Cal pensar noves estratègies sense menysprear les que fa temps que duem a terme. Com ho fem per acabar amb la bretxa salarial? I amb la violència contra les dones? Com ho fem per no carregar-nos sempre amb les cures? Com hem d’ocupar els espais que encara ens són vetats? Està clar que cal incorporar cada vegada més homes en una partida on l’adversari és el sistema, no ells, encara que molts d’ells continuïn perpetuant els seus privilegis com si fos un dret inalienable. Cal que aquesta consciència que hem anat adquirint tantes de nosaltres sigui també la seva consciència. Perquè el món només serà habitable quan tots els seus éssers humans hi visquin en igualtat de drets i de condicions. Mentrestant, les dones ho continuarem recordant i reclamant. Perquè si encara som aquí és perquè no hi ha món sense dones.