La població mundial va assolir els 8.000 milions el 2022 i, encara que l'Índia va superar recentment la Xina com a país més poblat, és Àfrica qui concentra l'atenció dels experts, pel seu ràpid creixement demogràfic. Durant el darrer segle aquest continent ha passat de dos centenars de milions d'habitants a convertir-se en una de les zones més poblades i més joves del món, amb 1.400 milions. La major part de la seva gent té menys de trenta anys, un fet que contrasta amb l’envelliment generalitzat de moltes altres regions. Els demògrafs, de fet, estimen que d’aquí a pocs anys aquest continent representarà una quarta part de la població mundial. Aquest dinamisme podria generar un important dividend demogràfic i afavorir l’ascens de noves potències com Tanzània o Nigèria. És per això que molts autors afirmen que el segle XXI serà el “segle d’Àfrica”. Emperò, no tot són flors i violes, perquè aquest futur esperançador conviu amb una ombra antiga: la influència persistent de les velles potències colonials.
És en aquest context de canvi on va aparèixer amb força el moviment conegut com a ‘No more France’. Un clima de rebuig que va coincidir amb els cops d’estat que es van produir a Mali, Burkina Faso i el Níger entre el 2020 i el 2022, uns canvis polítics que França va criticar obertament. I és normal, perquè les noves juntes militars van trencar ràpidament les relacions amb l’antiga metròpoli i van expulsar les tropes franceses del seu territori. Al mateix temps, aquests governs van buscar nous aliats i van acostar-se a Moscou i la Xina en l’àmbit militar, energètic i estratègic. No és casual que apareguessin manifestacions amb banderes russes i imatges de Vladímir Putin pels carrers de Bamako o Ouagadougou. Tot plegat s’explica pel nou context global: la competència entre potències i la guerra d’Ucraïna han alterat l’equilibri internacional i han obert oportunitats que abans semblaven impensables.
En aquest nou marc, els països del Sahel ja no volen una independència de façana, aquella “independència de bandera” que Frantz Fanon criticava al seu llibre Els condemnats de la terra (1961). Reclamen una sobirania real. Recordem que les independències dels anys seixanta van ser superficials: molts estats van mantenir el franc CFA lligat a França, van permetre que empreses franceses controlessin sectors claus i van acceptar bases militars al seu territori. I se n’han cansat.
Burkina Faso és un dels casos més clars. L’antic Alt Volta acumula una trajectòria plena d’inestabilitat: des de la seva independència, l’any 1960, ha viscut nombrosos cops d’estat, dos dels quals en els últims anys. El país arrossega problemes estructurals molt profunds. Té una població que depèn sobretot de l’agricultura de subsistència i està exposada a sequeres i inundacions cada vegada més extremes, agreujades pel canvi climàtic. Els seus indicadors de desenvolupament són dels més baixos del món. A més, la inseguretat provocada per grups armats gihadistes alimenta la pobresa. Tot i que l’or representa la gran majoria de les exportacions —molta d’aquesta producció acaba a Suïssa—, la població no en rep els beneficis.
És aquí quan emergeix la figura d’Ibrahim Traoré, el nou president colpista del país. El seu lideratge s’inspira en Thomas Sankara, el revolucionari dels anys vuitanta que volia trencar amb el llegat colonial. Recollint part d’aquest esperit, el govern de Traoré ha aplicat mesures econòmiques orientades a reforçar la sobirania del país. Per exemple, ha nacionalitzat mines d’or que abans estaven en mans estrangeres. Amb els recursos generats, ha repartit maquinària agrícola arreu del país per impulsar una “revolució” que pretén millorar la vida de les zones rurals, on viu la majoria de la població. A més, ha iniciat una lluita contra la corrupció.
Fanon ja advertia que, quan un poble no pot decidir per si mateix, acaba rebel·lant-se. El Sahel sembla haver arribat a aquest punt.
És clar que aquests processos no són perfectes. Els nous governs revolucionaris de Mali, Burkina Faso o el Níger no són exemples de democràcia, però tampoc no ho havien estat els anteriors, sovint sotmesos a influències externes o incapaços de respondre a les necessitats bàsiques. També, és molt possible que aquests nous governs acabin endropint-se de manera despòtica o incomplint bona part de les seves promeses: el temps ens ho dirà.
Però deixant de banda els nostres prejudicis… què podem aprendre nosaltres de tot això que passa a milers de quilòmetres? Idò crec que el missatge és clar. En un moment en què costa imaginar alternatives i en què les utopies semblen antigalles, el que passa a l’Àfrica ens obliga a mirar més enllà. Malgrat les seves contradiccions, aquests moviments emancipadors al Sahel expressen una demanda profunda de dignitat i autonomia. I recorden que un altre món continua essent possible, encara que no coincideixi amb la mirada europea i passi a països que nosaltres no sabem situar en un mapa.
