És un secret

Apilats al terra del contenidor, hi ha tot de llibres d’adolescent. Geronimos Stilton, Diaris del Greg, Diaris d’una penjada, Tom Gates... Potser l’adolescent canviava de cambra o, ja gran, marxava a estudiar a fora. M’hauria agradat molt, suposo, el diari d’una penjada. Jo vaig llegir –a part de Folch i Torres– els Hollister, els Vive tu propia aventura i tot el que va publicar l’Enid Blyton. Em va passar una cosa, amb Enid Blyton, que és la mateixa que em va passar amb Haruki Murakami. Primer de tot, em pensava que Enid era un home. I que Haruki era una dona. ¿La relectura, un cop sabuda la veritat, va ser amb uns altres ulls? Em sembla que sí.

Agafo els diaris d’una penjada, i allà mateix els fullejo, per veure si els podré passar a la meva filla adolescent o si ja són massa “de petits” per a ella. Recordo que a la meva època hi havia aquell llibre, del Miquel Obiols, que també era un diari. El tigre de Mary Plexiglàs. Hi ha pàgines en blanc perquè la lectora (segurament deuen ser noies la majoria de lectores de la penjada) hi escrigui pensaments, preocupacions. “Què és el que més t’amoïna?”, hi diu, per exemple, en una. “Quin és el teu desig?”, hi diu, per exemple, en l’altra. La noia propietària del diari ho ha contestat!

Potser quan el va llençar no se’n recordava. Potser ara ja són coses superades i li és igual que tothom ho llegeixi. Potser ho ha llençat algú que no és ella. Però quin greu que em sap veure, amb aquesta lletra preciosa, les preocupacions (cabdals, irrisòries, monstruoses, minses) d’aquesta desconeguda. Que franca i sincera, que encantadora apuntant que li fa terror sortir a la pissarra. Ella no sap que tot això passarà, que un dia serà un record, que aquest patiment tan persistent d’ara serà un record un dia. Qui sap si aquella noia és aquesta dona, tan convençuda i decidida, que ara veig al tren, parlant amb tothom.