Sánchez ha de posar solucions sobre la taula
Sembla mentida, però el president espanyol, Pedro Sánchez, encara no ha pronunciat a iniciativa pròpia cap paraula en públic sobre l’escàndol d’espionatge a independentistes catalans destapat pel New Yorker el 18 d’abril. Només ho va fer al Congrés en una resposta a Gabriel Rufián del tot insuficient. Ni tan sols s’ha referit a la intrusió del programa Pegasus al seu mòbil ara fa un any. L’estratègia de Sánchez de minimitzar l’escàndol i intentar capejar el temporal sense haver de prendre cap decisió comprometedora ja no dona més de si.
Ara Sánchez s’ha trobat amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès, un dels espiats amb aval judicial reconegut pel CNI. I òbviament ha hagut de sentir que aquest és un afer molt greu que només es pot resoldre si hi ha una reunió d’alt nivell entre ells dos en què s’abordin tots els aspectes de l’escàndol. I la reunió, perquè tingui èxit, ha d’anar precedida d’una negociació en què s’acordi, a grans trets, quina ha de ser la solució. En cas contrari servirà per segellar el desacord i deixar el futur de la legislatura espanyola penjant d’un fil.
Fins ara la gestió que ha fet el PSOE d’aquest cas ha estat desconcertant. Primer, ho va minimitzar. Després va revelar que els mòbils de Sánchez i Margarita Robles també havien estat espiats i, finalment, la directora del CNI va confirmar que l’actual president de la Generalitat i soci principal del govern espanyol havia estat espiat amb aval judicial. La sensació és que, a cada passa del PSOE, l’incendi s’ha fet més gros. Ara fins i tot hi ha el perill d’una crisi diplomàtica amb el Marroc per l’espionatge a Sánchez (és difícil que el govern espanyol reconegui que ha estat espiat per Rabat).
El temps se li acaba a Sánchez. El president espanyol no pot pretendre sortir d’aquest embolic sense cap esgarrinxada, sense haver de prendre cap decisió dolorosa. Mantenir la majoria té un cost, i és apostar per la transparència i l’assumpció de responsabilitats. Fins ara només s’ha dedicat a intentar guanyar temps amb decisions que tiraven més gasolina al foc. Ara ha de posar solucions sobre la taula que serveixin per apagar les flames. Tot el que sigui intentar més maniobres de distracció serà un fracàs, perquè els fets són cristal·lins: una directora del CNI demanà al jutge autorització per intervenir el telèfon del llavors vicepresident de la Generalitat. I si no hi ha indicis que estava a punt de cometre un delicte flagrant, és espionatge polític i ella i la seva superior jeràrquica han de dimitir. I després trobar les fórmules perquè legalment sigui impossible que això torni a passar. Tan senzill i tan difícil com això.
