Sánchez, fent por al PP
Que a Pedro Sánchez li agraden més els girs de guió (els plot twists, per dir-ho com els entesos, que són anglòfils) que a un guionista de Netflix és cosa sabuda. Ara bé: es comenta poc que els conills que treu el president espanyol del seu capell (és una metàfora, no s'espantin) són el resultat d'una anàlisi i un càlcul meticulosos, i no de la improvisació i dels cops de volant fets per intuïció. Sánchez i el grupet que l'assessora preveuen diferents possibilitats de futur, dissenyen estratègies per a cadascuna d'elles i s'anticipen també a les reaccions de propis i estranys. És una manera d'actuar que es pot discutir tant com es vulgui, però que no es pot dir que sigui fruit de la desesperació i l'ofuscació.
La convocatòria d'eleccions anticipades en va ser un bon exemple. És evident que la decisió no va ser fruit d'un rampell sobrevingut durant les escasses hores que van transcórrer entre que es van conèixer els resultats dels comicis i el moment de l'anunci presidencial de la dissolució de les Corts i tota la resta. Ben al contrari, Sánchez s'havia preparat per a tres possibilitats –la bona, la regular i la dolenta–, amb una resposta diferent en cada cas. Havia imaginat els efectes que la decisió tindria en cadascun dels partits amb representació al Congrés, des de Vox i el PP fins als d'esquerres i els nacionalistes catalans i bascos que van votar la seva investidura. També és de suposar que va calibrar les conseqüències sobre l'acció de govern, en forma de lleis que quedarien sense tramitar i altres que no arribarien a aplicar-se. I va llançar l'envit amb plena consciència de l'avantatge que n'obtenia –i que, al cap i a la fi, era el que cercava.
El mateix es pot dir del repte –inesperat, també– dels ja famosos sis debats cara a cara amb Feijóo, que ha agafat el PP (i tota la resta, però vaja, evidentment a qui vol desgastar Sánchez és al PP) amb el peu completament canviat. Com era de preveure (com segur que el president espanyol tenia previst) l'han acusat d'excèntric i d'estar nerviós, però el cert és que el que els peperos no han aconseguit amagar és el seu propi nerviosisme. L'endemà, massa tard, Feijóo ha acceptat un cara a cara sense tancar la porta que n'hi hagi algun altre, però Sánchez ja li ha pres el número. Dins la lògica testosterònica de la política espanyola (los huevos, encara invocats una vegada i una altra com a mesura de totes les coses), Feijóo ja ha mostrat vacil·lacions i dubtes.
No en tinc ni idea, però no m'estranyaria que Sánchez tingui preparades unes quantes sorpreses més d'aquest calibre per anar-les deixant caure al llarg de la precampanya i la campanya estricta. Fins i tot, tractant-se de qui es tracta, no seria inimaginable que en tingués moltes, i que cada dilluns es despengi amb una nova finta encaminada a deixar ben distret el rival (el PP, en aquesta campanya la resta no compta). Sánchez té a favor el fet que la dreta, a més d'una sincera tírria, també li ha acabat agafant por. I ell sembla disposat a jugar a fons aquesta basa.
