Sánchez i Ábalos, foc (quasi) nou
Ara faré allò tan horrible que fan alguns columnistes d’autocitar-se, però per una que n’encerto, no em sé estar de retreure-ho. El 6 de juny de 2017, en una columna que es va titular “Ábalos, ha nascut una estrella”, un servidor afirmava que en sentiríem a parlar, d’aquest valencià trasplantat (amb arrels i tot) a Madrid. Pedro Sánchez acabava de recuperar la secretaria general del PSOE, en una operació per la qual ningú donava un cèntim i que l’havia revestit d’una certa èpica esquerranosa. Pedro Sánchez generava il·lusió, i per això mateix va ser una primera galleda d’aigua freda que escollís per a l’altra secretaria important, la d’organització, un personatge tan obscur i poc estimulant com José Luis Ábalos, un excomunista d’aquells que havien abandonat els ideals per abraçar el sistema, amb tot el que això implica. Aquell dia Ábalos havia exercit al Congrés com a portaveu provisional dels socialistes, en el debat de la moció de censura que Pablo Iglesias i Unides Podem havien presentat (per perdre-la) contra Mariano Rajoy. Es va mostrar aspre en les seves intervencions, i va deixar clara una cosa que després havia de repetir moltes vegades: que preferia entendre’s amb Ciutadans (aleshores en plena puixança) que amb Unides Podem, i ja no diguem amb els independentistes catalans, dels quals deia pestes.
Parlem d’uns mesos abans del referèndum de l’1-O, que en política catalana, i espanyola, és parlar literalment d’una altra època. Apel·lem, per tant, a la bondat i la memòria de l’amable lector, perquè es faci càrrec del que ha passat des d’aleshores. Tot just un any després arribaria una altra moció de censura contra Rajoy, de la qual (altra vegada contra pronòstic) Pedro Sánchez va sortir vencedor, i Ábalos, ministre de Foment i home fort del govern d’Espanya. Mentrestant, Ciutadans ha sucumbit a la forta capacitat dels seus líders per desintegrar el seu propi projecte, i el PSOE s’ha vist havent de governar, efectivament, amb Unides Podem. Pel que fa als independentistes, Ábalos ha continuat detestant-los, però s’ha trobat participant de la repressió contra ells, de les negociacions de pressupostos amb ells i dels indults dels seus dirigents, com aquell que diu tot a la vegada.
De tota la sacsejada que ha comportat la crisi de govern d’aquest cap de setmana, tal vegada la trajectòria d’auge i caiguda de José Luis Ábalos defineix millor que cap altra una primera etapa en la història de Pedro Sánchez com a president. Ara en comença una altra, amb una premissa i un objectiu. La premissa és que al PSOE i al govern qui mana és Pedro Sánchez, i ningú més. L’objectiu és tirar endavant la recuperació econòmica d’Espanya amb els cèlebres 140.000 milions dels fons europeus, i optimitzar-los de tal manera que serveixin a l’altre objectiu, que és el de no perdre el poder. Pedro Sánchez és algú que va haver d’aprendre a tornar a començar de zero, o de menys que zero: això ho obliden tant els seus adversaris com els seus col·laboradors, però ell segur que se’n recorda cada dia.
