Salvam la llengua o feim veure que ho intentam?
Fa uns dies em va arribar una entrevista publicada al diari Berria protagonitzada pel sociolingüista irlandès Conchúr Ó Giollagáin. El nom pot sonar poc familiar, però l’home no és cap aficionat: nascut a Dublín el 1966, és professor de recerca gaèlica a la Universitat de les Highlands i les Illes d'Escòcia, tot un veterà en estudis sobre llengües minoritzades. Vaja, que sap del que parla.
L’entrevista arrenca fort: segons ell, les polítiques lingüístiques que es fan a Europa –i també aquí– parteixen d’un error enorme. Es parla molt de “normalització” i de “promoció”, però s’evita afrontar el problema principal: la pèrdua real i constant dels nuclis de parlants vius. I això, a Mallorca, ho comprovam cada dia. Basta mirar alguns pobles del Pla, on fa només vint anys gairebé tothom parlava català i avui el castellà ja hi ha guanyat molt de terreny. No és cap misteri. En moltes zones de l’illa, la llengua s’ha mantingut per inèrcia, no per una consciència clara del seu valor. Es parlava català perquè “sempre s’ha fet així”, però quan aquest hàbit es trenca, no queda res al darrere que ho sostingui. Perquè siguem clars: la majoria de mallorquins no odien el català, però tampoc el veuen com una llengua imprescindible. El consideren menys útil, menys important. I si el veus com una llengua de segona, inevitablement, també l’acabes vivint com una llengua de segona.
Ara bé, no tot són retrets. El lingüista reconeix que eines com l’educació, els mitjans i les noves tecnologies poden ajudar a revitalitzar la llengua. Però per això cal adaptar-se a les necessitats reals dels parlants, perquè no tots són iguals. En conseqüència, no es pot fer una política lingüística homogènia. Perquè no és el mateix qui fa servir el català només a l’aula que qui l’utilitza perquè es parla en el seu poble. El primer el pot emprar de tant en tant, entendre’n el valor simbòlic i fins i tot estimar-lo i protegir-lo com qui es preocupa pels coales… però és el segon qui manté l’idioma viu. I això és la clau. Si les polítiques públiques ignoren això –com passa sovint–, acabam deixant desemparats justament aquells que més sostenen l’idioma: les viles i barris on encara el català és majoritari.
El missatge d’Ó Giollagáin pot incomodar, però és clar i necessari: les llengües minoritzades només tenen futur si en reforcen els seus últims bastions. Així de simple. No ho arreglarem amb apps de vocabulari, ni amb influencers que diguin “bon dia”, ni amb vídeos que ens volen fer somriure. Si no tenim comunitats vives que usen la llengua cada dia, no tenim llengua.
I davant d’això, què fan les institucions? Idò el de sempre: promoció simbòlica. Subvencions, jornades, campanyes, premis... Tot molt polit, molt institucional, però que serveix per evitar mirar de cara els problemes reals: la pèrdua d’ús social del català i la constant hostilitat d’un Estat que no tolera la diferència.
Personalment, pens que Conchúr Ó Giollagáin té raó. Fa unes setmanes vaig escriure que calia repensar el mallorquinisme. Ho mantinc. De fet, ho repetiré tantes vegades com faci falta. No pas per odi ni per traïció, sinó per alliberar-nos d’inèrcies que ja no serveixen.
Ens hem de posar a fer feina d’una vegada, perquè tot i que no hi ha fórmules màgiques, el camí és clar. Hem de reforçar els bastions, és a dir, aquells pobles i espais socials on el català encara es parla amb naturalitat. I és important tenir present que un bastió no és només un lloc físic. També pot ser un club d’esplai, una escola, un grup de teatre o una zona de marxa. Qualsevol espai on la llengua no només s’aprèn, sinó que es viu. On és present al dia a dia, és útil i divertida.
Hi ha feina a fer. Molta. A les àrees on el català encara és majoritari, calen accions valentes: reglaments municipals i plans reals per mantenir-lo present a empreses, entitats i carrers. I no, això no va només de fer cursets per a nouvinguts. I a les zones on el català ja ha perdut força, toca despertar i entendre que cal ser clars i ferms per protegir les zones on es parla amb naturalitat (spoiler: no és l’escola). Ens fan falta, doncs, llocs de socialització: esplais, concerts, clubs esportius i activitats per a infants i joves, i tot 100% en català. Menys manifestacions i més monitors de temps lliure. Sense excuses ni complexos. Aquestes activitats han de ser monolingües, perquè si el català no es troba al centre, simplement desapareix.
A més, això ha d’anar acompanyat d’una tasca pedagògica brutal. Però de la de debò. Perquè ja no és el català qui manté viva la nació dels mallorquins, és la nació qui ha de moure el cul si volem que el català sobrevisqui. Alerta, perquè això és important. És un canvi de paradigma. I les entitats que defensen el català n’haurien de prendre nota. D’aquesta manera, als catalanoparlants se’ls ha de dir: “sou un poble oprimit, despertau!”, i als que parlen castellà, anglès, àrab…, també. Perquè tinguem clar que hi ha un Estat que fa tot el possible perquè no se sentin part d’aquesta comunitat. Recordeu: ens volen dividits, muts i enfrontats.
En definitiva, el mallorquisme ha de despertar, i des d’El Pi fins a Plataforma per la Llengua han de fer un pensament. No podem resignar-nos i pensar que tot està perdut, però tampoc podem fer com si tot anàs bé. Si no ens espavilam, el català no morirà, però quedarà reduït a un hobby, com fer ceràmica o tocar la flauta dolça. Necessitam, doncs, un gir. Ràpid, profund i radical. El futur de la nostra llengua depèn de si ens posam les piles o si continuam jugant a salvar-lo. Vosaltres direu.