Salut mental: ni sang ni febre
La pandèmia ha posat en evidència la dificultat dels serveis sanitaris per seguir avançant sense implosionar per sobrecàrrega i esgotament dels professionals. I, tot i així, l'aportació que han fet a un dels objectius de l’estat del benestar, viure més temps i viure millor, és incommensurable.
L’increment de la tecnologia i de la capacitat per tractar malalties que en altres èpoques causaven una esperança de vida més baixa, fins al punt que ara se substitueixen articulacions, vàlvules cardíaques o es trasplanten òrgans quan els propis deixen de funcionar, ha satisfet el desig insaciable de perllongar la vida i de fer-ho amb qualitat per poder-ne gaudir. Com que sovint hem de participar en accions preventives, ens contagiem de virus respiratoris, ens lesionem o hem de prendre medicació durant llargs períodes, com a individus ens costa reconèixer els grans avenços dels sistemes de salut. Per ser-ne conscients cal pensar en les causes de mort dels nostres avantpassats i en la seva edat de defunció.
La societat s’adona dels dèficits del sistema de salut quan hi ha conflictes. Actualment la manca de professionals no permet una mirada positiva ni dels pacients ni dels científics i altres treballadors sanitaris. No obstant això, hem viscut la pandèmia del SARS-CoV-2 i, en l’Europa de les vacunes i comparant-la amb altres indrets del món, malgrat que s’ha retrocedit en la relació humanitzada que tots desitjaríem, el retrocés en l’esperança de vida ha estat més baix que en altres continents. Però també és cert que alguns programes de diagnòstic precoç s’han ajornat excessivament i que trigarem temps a posar-nos al dia prepandèmic. Si hem d’assenyalar un àmbit en què les malalties han crescut desmesuradament i la percepció de desassistència s'ha intensificat molt durant la pandèmia, seria en les problemàtiques que alteren la salut mental.
En les darreres dècades del segle XX va semblar que la preocupació per la salut mental es posava a l’agenda dels responsables dels sistemes de salut, amb la ferma decisió d’impedir els grans centres d’internament i d'acabar amb velles pràctiques cruels i ineficaces. I el segle XXI és el segle dels objectius a curt termini. L’assistència a pacients amb simptomatologia mental ha de ser un projecte d’horitzó ambiciós i de mirada generosa, però l’impuls imprescindible per dotar tot el sistema d’especialistes s’ajorna una vegada i una altra.
Tractar els pacients que presenten possibles símptomes de malaltia mental no es pot fer en una consulta minutada i sense especialistes. Tampoc es pot fer en la majoria de serveis d’urgència, que faran una actuació puntual. Trastorn bipolar, trastorn obsessivo-compulsiu, trastorn límit de la personalitat, fòbies d’implosió, trastorns d’ansietat, trastorn de pànic amb agorafòbia, depressió, esquizofrènia, trastorns paranoides, deliris i al·lucinacions, trastorns alimentaris, tendències autolítiques, addiccions i les seves conseqüències requereixen temps en el diagnòstic i molt més temps en el tractament, ja sigui psiquiàtric, psicològic o combinat.
La societat entén perfectament que un malalt de pneumònia greu tingui dificultat per respirar, debilitat per la gravetat de la infecció, la febre o el dolor pleural. Entén que no pugui assistir a una reunió amb el cap de recursos humans o declarar en un tribunal. Però segueix sense entendre que no ho pugui fer un pacient amb una malaltia mental. Se’l cita a declarar i se li exigeix que es tranquil·litzi com si la dificultat per assossegar-se no formés part de la malaltia.
Els pacients amb malalties mentals no sagnen com les fractures obertes, no fan l'angúnia de veure un os trencat que travessa la pell i no permet sostenir-se sobre aquella cama, però el dolor i l'alteració que causen en la quotidianitat dels dies és igual de greu.
Sense presència d’especialistes en la xarxa bàsica, sense el temps d’assistència necessari, deixem que l’alteració del viure –el dolor similar a la pneumònia o a la fractura– resti desatesa, i que s’agreugi per la incomprensió de l'entorn i dels comentaris, encara avui despectius, que han de sentir quan amb un determinat comportament intenten demanar-nos ajuda.
A la xarxa pública hi ha bons centres que donen una atenció curosa i que tenen una vocació divulgadora admirable. El Servei de Psiquiatria de l’Hospital Clínic, un hospital que intenta no deixar cap especialitat enrere; el Centre Fòrum del Parc de Salut Mar; o la xarxa de salut mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu i d’altres hospitals han fet el possible sabent que no hi ha prioritat pressupostària per a aquesta especialitat.
Durant aquests anys pandèmics, del 35% de la població que ha presentat problemes de salut mental, la majoria ha presentat angoixa, fòbies, depressió i trastorns de la personalitat. No podem considerar que siguin malalties minoritàries, encara que hem d’acceptar la confusió i la dificultat de diagnòstic precís. La malaltia mental, com les altres que hem mencionat, trasbalsen l’entorn familiar i vital. Les famílies tendeixen a buscar especialistes fora del sistema públic i això agreuja les dificultats econòmiques del moment.
Els comentaris despectius relacionats amb aquestes malalties són una crueltat. Els mitjans d’informació demostren poca sensibilitat a l'hora de parlar de la salut mental de l'implicat en un incident. La societat els considera dèbils i pensen que no fan prou esforços per sortir del pou on els ha portat la malaltia. Ningú exigiria el mateix a qui pateix una fractura oberta de tíbia, ni silenciaria el seu lament. No tindrem una xarxa capil·lar de qualitat i centres potents de referència si la societat sencera no fa seva aquesta necessitat d’atenció adequada.
