Els saltamartins lingüístics
Un saltamartí és un llagost. Aquest nom també va servir per a donar títol a una revista satírica valenciana de la segona meitat del segle XIX, El Saltamartí. Però alhora és el nom d’una jugueta que sol representar una figura humana o animal amb la base semiesfèrica (altrament dita cul) molt més feixuga que la resta. Aquesta forma li permet que torni a recuperar la posició vertical, tot d’una que l’infant que hi juga deixa d’empènyer-lo cap un costat o altre. Quan no sabia que aquestes juguetes tenien un nom específic i, ja fa molts d’anys, per ca nostra se n’engronsava una, li improvisàrem un nom: en Culfeixuc.
Entre les persones que es dediquen a l’atenció del públic, hi ha un comportament lingüístic, en fase creixent, que m’ha recordat aquest jugaroi. Supòs que us hi heu trobat. Anau a una botiga, a un bar o a qualsevol altre establiment i, si sou un poc diligents, saludau en català l’empleat desconegut abans que ell hagi dit res i, en aquest cas, ell respon en la mateixa llengua. Bé anam. Segurament si haguéssiu esperat que ell començàs ho hauria fet en castellà; sortir el primer, tenir la pole position, té aquestes compensacions.
Resulta, però, que l’empleat se n’ha d’anar un moment a cercar la vostra comanda o a atendre un altre client i quan torna comença a parlar-vos en castellà. ¡Ja ho val! ¿Ja no se’n recorda, que abans heu fet la conversa en català? ¿Són ganes de canviar-vos de llengua? Segurament no és ni una cosa ni l’altra, sinó que té interioritzat i automatitzat el fet de parlar en castellà davant un client. Com els saltamartins joguina que, en cessar la pressió que els inclina cap a un costat, tornen indefectiblement a la posició vertical, a la posició d’equilibri, de repòs. ¿És una acció voluntària? ¡De cap manera! Ja em direu quina capacitat de decisió pot tenir un objecte de plàstic (més encara si, com aquest, no du piles ni bateria). Si torna a la verticalitat és perquè el fabricant li ha carregat la base de tant de pes que no té cap altra sortida que respondre de la manera com han previst quan l’han dissenyat: tornant-hi per inèrcia o per allò del centre de gravetat. L’imperatiu amagat en el tentetieso del castellà evidencia aquesta manca de lliure arbitri del joguet. En canvi, en anglès, li diuen roly poly, que al·ludeix a la rotació, però també a la forma de grassonet i, potser encara amb més sentit, al nom popular que donen a les someretes del Bon Jesús (o porquets de Sant Antoni), que són aquells animalons que quan se senten amenaçats es cabdellen en forma de bolla. I en francès, és un culbuto, emparentat amb culbuter (‘bolcar, empentar’), format sobre cul.
Com si fossin saltamartins es comporten aquestes persones que, quan cessa la força que els empeny a usar el català, retornen tots sols a l’ús del castellà. Si els tornam a parlar en català, també hi parlaran i, si torna a haver-hi una interrupció, i ens mantenim parlant-li en català, els salts d’una llengua a una altra es poden anar repetint.
El costum, les ideologies dominants, les inèrcies socials, els prejudicis, els referents... s’han anat acumulant a la base mental d’aquests individus de tal manera que ja els és impossible, quan fan el paper professional que els ha tocat, mantenir-se d’una altra manera, si no hi ha cap element extern que els empenyi. I no passa només amb els qui tenen el català com a segona llengua; és a dir, que la seva llengua materna és una altra. També és un comportament que podem trobar en persones que la tenen com a llengua inicial i com a llengua d’ús habitual fora de l’àmbit laboral. Ara bé, aquests comportaments són més o menys bons de trobar segons l’entorn social on desenvolupen la feina; els municipis grans, les zones turístiques són indrets més assaonats per al conreu d’aquestes conductes.
Les actuacions de les persones que amb el seu comportament fan activisme a favor del català són importants per a canviar aquestes situacions que, si es mantenen, menaran sense remei a la desaparició pública del català. Però no n’hi ha prou. No basta que un els empenyi, perquè ho hauria de fer contínuament. Cal que hi hagi altres factors que també empenyin en el mateix sentit i, sobretot, cal alliberar-los d’aquest llast acumulat a la base perquè puguin adaptar-se amb llibertat a totes les situacions que vulguin. I, en això, hi poden contribuir, és ver, els ciutadans pel seu compte, però també les institucions i les organitzacions amb la projecció social de referències favorables i de bones pràctiques hi tenen una funció important. Si no és que, realment, la pretensió és de fabricar saltamartins humans o convertir-nos directament en tentetiesos.
Joan Melià és investigador i col·laborador de la UIB
