Per un salari mínim propi de les Illes Balears
L'article 16 del vigent Estatut d'Autonomia de les Illes Balears insta els poders públics autonòmics a defensar i promoure els drets socials dels ciutadans de les Illes Balears. És, certament, un d'aquests preceptes declaratius que tenen més o menys embranzida i concreció en funció de la voluntat política dels estaments institucionals i dels agents no institucionals. Altrament dit, l'absència explícita d'una competència estatutària no és un obstacle perquè Govern, Parlament, partits polítics, agents econòmics i socials, societat civil organitzada, etc., promoguin el debat i pensin en ampliacions de capacitats d'autogovern per a resoldre problemes propis de la ciutadania de les Illes Balears.
Si ens hem atrevit a introduir en el debat públic qüestions com ara la necessitat de conquerir competències autonòmiques en matèria d'immigració, per prohibir la venda de cases de luxe a estrangers, o per gestionar els aeroports illencs, per què ens ha de mancar atreviment per impulsar un procés de legitimació social i política entorn de la necessitat d'un salari mínim propi de les Illes Balears?
Amb l'excepció de les posicions extremadament neoliberals-darwinistes o de mirada curta empresarial, a ca nostra hi ha un ampli consens social sobre la insuficient quantia dels salaris. A tall d'exemple, en el recentment presentat Informe sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears del 2025, elaborat per la Fundació FOESSA, es posa en relleu la insuficiència dels salaris fins a tal punt que, en un context de gairebé plena ocupació, creix l'exclusió social entre la població ocupada. És a dir, s'eixampla i consolida el fenomen, que alguns fa temps denunciam, dels treballadors i treballadores pobres. Ho fa fins a tal punt que l'esmentat informe de la fundació lligada a Càritas parla d'una situació "d'inclusió precària".
Afegim-li la tasca feta en els darrers temps per part de CCOO en la difusió del concepte de ‘salari de referència de les Illes Balears’. Segons un estudi del 2025, encarregat pel sindicat a la Fundació Intercoopera, el salari suficient per fer front a les despeses d'alimentació, vestit i calçat, habitatge, transport, educació, oci i cultura, salut i higiene, i despeses extraordinàries hauria de ser de 2.260,47 € nets per 14 pagues. És a dir, aquesta quantia seria la necessària per a viure en una situació que els estàndards internacionals anomenen com de ‘vida digna’. És inqüestionable que a les Illes Balears, amb un desacoblament tan gran entre els salaris i l'elevat cost de la vida (de l'habitatge i de la cistella bàsica de la compra), s'ha anat en orris la gairebé segura capacitat d'integració social del treball remunerat.
Abans de seguir, convé advertir que ‘salari de referència’ no és, ni de bon tros, el mateix que ‘salari mínim’. El primer és un càlcul força important per mesurar el llindar a partir del qual s'entra o se surt de l'estat d'inclusió precària; mentre que el segon és normatiu, una mena de semàfor vermell que impedeix circular pel procel·lós mercat laboral amb salaris inferiors al fixat pel poder polític amb capacitat per a fer-ho.
Sens dubte, la qüestió salarial és un dels grans assumptes polítics d'avui en dia. Ja no és exclusivament una matèria delegable a la negociació col·lectiva entre patronals i sindicats, ni depenent de quant s'incrementa el salari mínim interprofessional d'arreu del Regne d'Espanya. És, insistesc, un fet polític transcendent a l'àmbit autonòmic. Els temps han canviat i els seculars salaris precaris de les Illes Balears són cada cop més baixos en termes de poder adquisitiu real i, en conseqüència, es ressent la cohesió social, els ascensors socials romanen col·lapsats i es cronifica la pobresa laboral. És una problemàtica que va més enllà de conceptes economicistes vacus. La qüestió salarial ha esdevingut una qüestió de lesa democràtica. Ens cal, doncs, posar fil a l'agulla per combatre des de la política els, en encertadíssima definició de l'economista Miquel Puig, "salaris de la ira", tot recordant que el seu llibre així intitulat ens adverteix que "l'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots".
Aquest és el repte. I, per fer-li front, no basta esperar una transició exitosa de model de creixement. A parer meu, s'escau la creació d'una comissió cívica a favor d'un salari mínim propi de les Illes Balears. Si volem comandar democràticament a ca nostra, ens cal poder legislar sobre el salari mínim que necessitam. És una qüestió de justícia i de cohesió social.
