El cap de setmana que ve torna ‘Ferreries floreix’, i ja en van quinze edicions. Com cada any, els carrers del nucli antic es tornaran a entapissar de composicions florals, i els vesins faran lluir les façanes amb ramells, labors d’artesania i treballs manuals carregats d’imaginació. Com cada any, més d’un s’admirarà de la gran feinada que s’ha hagut de fer per preparar aquesta obra efímera de creació col·lectiva. Per a en Bep, la part millor de ‘Ferreries floreix’ són justament els preparatius: “El que m’agrada més són els dies d’abans de la inauguració, quan els vesins gairebé vivim al carrer. Són els dies de l’any que ens veim i xerram més. Açò fa poble!”. I afegeix, encara: “Si molt convé, et diria el mateix de Sant Bartomeu: xal més dels dies que preparam la festa que de la festa en si. Tal vegada sigui l’edat”.
És possible que l’edat faci veure i viure la festa d’una altra manera, però els comentaris d’en Bep m’han revingut arran de l’experiència d’una altra gent que d’edat en té poca, i que ha estat protagonista d’una altra festa cívica just fa dues setmanes: la colla de joves de Ferreries que han organitzat el pas del Correllengua Agermanat pel poble. S’hi van engrescar fa mesos, responent a la convidada dels Joves de Mallorca per la Llengua. A mesura que els preparatius avançaven i la fita es veia més a prop, creixien la il·lusió, la confiança, el compromís, l’energia, el coratge, les ganes de fer-ho bé perquè tot sortís bé. I ho han aconseguit. Déu n’hi do, si ho han aconseguit.
La jornada del primer de maig començava ben d’hora, amb els jocs infantils preparats per l’Agrupament Escolta Sant Bartomeu. Després hi va haver la ballada popular amb el grup folklòric Aires des Barranc d’Algendar. A les dotze, el glosat, fins que va arribar la flama de la llengua que venia de Ciutadella, celebrada per les cançons de l’alumnat de l’Escola d’Adults i els veterans del Club de Jubilats. A la una i mitja, una bona paella, cuinada per la gent de Cas Vesins, que va anar massa justa i tot: l’èxit va ser tan gran que si n’haguessin preparat per a cinquanta més, haurien fet net. Havent dinat, bingo musical i campionat de truc, i a les cinc, el concert del grup Res a dir, mentre la flama de la llengua continuava el camí fins a Maó. Bravo per teixir múltiples col·laboracions amb altres grups i entitats. Per fer pinya, per sumar per la llengua, per fer poble. L’èxit de la jornada, merescudíssim, va ser la coronació de la feina feta des de molt abans. Molta feina, i molt ben feta.
Estimar la llengua és un ofici, diu Antoni Bassas al manifest que ha escrit per al Correllengua Agermanat d’enguany, dedicat a Josep Maria Espinàs. Com tot ofici, requereix aprenentatge, vol hores de taller, demana aprendre a agafar les eines i a fer-les servir. A Ferreries, el jovent ha agafat les eines amb una naturalitat i una empenta que ens ha deixat admirats. A Ferreries, com arreu dels mil cinc-cents quilòmetres recorreguts, el Correllengua Agermanat ha estat una demostració festiva i rotunda de la vitalitat de la defensa de la llengua catalana, i del relleu generacional dels que abanderen la lluita: com la torxa amb la flama de la llengua, que passava de mà en mà, el compromís amb la llengua també va passant de generació i en generació i fa emmudir els cants de sirena dels profetes de mals averanys.
El més important és que aquesta festa no ha estat flor d’un dia. El Correllengua ha estat el detonant perquè Ferreries floreixi tot l’any. Hi insistesc: els mesos de feina prèvia han creat comunitat, han engegat una complicitat entre la joventut implicada que, ara que el Correllengua Agermanat ja és història —i quina història—, les ganes de continuar són irrevocables. No ho podem deixar aquí, diuen. Una al·lota diu que coneixia aquella altra de l’institut, però que mai no s’havien creuat més de dues paraules, i que ara serà diferent. Aquell altre conta que fa feina a Girona, però demana que el tenguin en compte si organitzen un altre sarau: li responen que ja estan xerrant per fer alguna cosa aquest estiu. I un altre, que ara està de professor en pràctiques a l’institut del poble, s’ha convertit, segurament sense voler, en un exemple i un referent en qui s’emmirallen els altres.
Diguem-ho fort i celebrem-ho: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó hi ha una saba nova que no entén de fronteres administratives, ni de trencaments generacionals, ni de desànims nostàlgics. Joves que es miren als ulls i es reconeixen com a part d’un projecte comú, per a qui la llengua, més que una gramàtica, és un agermanament.
