Si una societat és conscient del que provoquen els canvis demogràfics, aquesta és la societat illenca. S’ha dit moltes vegades i és ben veritat: Mallorca, per exemple, ha estat una mena de laboratori social on s’han pogut experimentar moltes de les idees econòmiques que han acabat donant perfil a moltíssimes bandes d’Occident.
Una societat petita, tancada, immensament abocada a una economia de supervivència o agrària, de cop entrava en un cicle d’expansió, construcció, canvi demogràfic, arribada massiva d’immigració, turistes, etc., que desfeia els vells vincles, jerarquies i cultures. La literatura s’ha fet prou ressò d’aquesta problemàtica, mentre la política s’encarregava o bé de negar que passés res de massa greu, o de mirar d’encaminar-ho per al major benefici, en teoria, de tothom, però a la pràctica, de les elits polítiques i econòmiques.
Una societat que no és capaç de garantir les seves estructures bàsiques de supervivència està abocada al suïcidi, o a una crisi perpètua d’identitat, que comença a notar-se com a crisi de continuïtat, i també òbviament, com a crisi econòmica. Ara és a la resta de l’estat espanyol on s’està experimentant un creixement brutal de població, sobretot aquesta última dècada. El model econòmic necessita molta mà d’obra, i una població envellida, que depèn de les cures i una molt baixa natalitat entre nosaltres, han acabat d’arreglar el pastís.
La crisi immobiliària del 2008 va frenar l’expansió, però a partir del 2015 torna a créixer, ara amb més europeus, ucraïnesos refugiats (més de 300.000), treballadors digitals, etc. En cap moment hi ha hagut una manifestació explícita del desig polític d’augmentar la població, però; els ciutadans han vist com arribava l’onada sense que això se’ls hagués consultat, o que s’hagués planificat políticament d’una manera clara.
Tanmateix, les reformes de les lleis d’estrangeria l’any 2022, i les facilitats exigides al mateix temps per la UE, que és conscient que Europa envelleix i que l’economia necessita sang nova, han abocat ara a un punt en què es té la impressió que es frega el col·lapse, i ja no només a les comunitats amb llengua no espanyola, sinó a tot arreu. Una onada així demanava planificació, a més de capacitat d’integrar la gent i fer-li parlar la llengua del país que l’acull. Des d’Espanya saben que la gent acaba per obligació parlant el castellà, quin remei, mentre que els catalanoparlants inclinen el cap i cedeixen la llengua, cosa que a la llarga només fa que engrandir en milions de parlants del castellà. És una manera com un altre de posar fi a les llengües no castellanes, diluir-les, i negar que la demografia és una eina per arribar a aquest objectiu, més que recurrent en la història de l’espanyolisme, és una forma de fer-li el joc o de blanquejar-lo. El mateix espanyolisme es posa les mans al cap quan troba que el castellà deixa de sentir-se a certes barriades o zones de les grans capitals, un escàndol que quan venia dels catalanoparlants sempre era escarnit i estigmatitzat. Ara es veurà més que mai a favor de quina llengua –no de quines llengües– està l’estat espanyol. Els diners sempre han parlat la llengua de qui els remena.
