Rum-rum

La vibració dels cossos s'expressa, en el nostre vocabulari, amb un "rum-rum", que tant representa el ronc d'un gat tranquil i satisfet com el brunziment d'un motor; que és, igualment, el so inintel·ligible que omple un espai o que emet un element inconegut. El rum-rum, la remor de moviment i conversa humans, estès al col·lectiu fa referència a les corredisses d'una xafarderia o notícia.

Aquesta formació lingüística que es basa en la imitació dels sons, l'onomatopeia "rum-rum", també la fem servir per dir el batibull de pensaments que xoquen o la sensació que notem a l'ànim, a la consciència. Quan el cervell o la panxa fan un rum-rum, alguna cosa em volta pel magí i em fa rumiar (per bo, perquè neguiteja) i, de vegades, tinc un rum-rum perquè he escoltat 'fora de mi', i m'han aclaparat vibracions intraduïbles a paraules que, tanmateix, sé que diuen que en passa alguna.

El rum-rum és un soroll confús, és ves-a-saber-què (l'invisible o l'estranger) però, si hi parem atenció, si escoltem concentrant-nos-hi, es percep, encara que no s'arriba a discernir. D'aquesta remor, només el nostre interès i la nostra intenció poden arribar a identificar-ne un emissor i, finalment, anomenar-lo i reverberar el seu missatge (desxifrat o en la forma d'eco del rum-rum mateix).

L'investigador Brandon LaBelle centra les seves reflexions en l'espai d'agència sònica, en el mateix sentit que Hannah Arendt parla de "l'espai d'aparició", per dir el lloc que necessitem ocupar per ser visibles. LaBelle assenyala una mena d'inquietud (un rum-rum), que descriu com “una percussió constant que habita enmig de les condicions i experiències de la vida compartida”, i la considera un dels fonaments de la insurrecció creativa i vital. Els individus de l'espècie humana ens hem de repartir el tros d'espai sonor que ens toca (el nostre nínxol acústic) per tal que totes les comunitats se sentin. De quina manera aquestes qüestions poden incidir en la recomposició de les relacions humanes entre nosaltres i amb la resta d'espècies i elements de l'entorn conegut i no conegut?

En un món governat pel materialisme de la imatge, per les interpretacions d'allò visual, ens resta la protecció de les parpelles. L'opció de tancar els ulls és radical, i només la triem quan no som capaços de pair una realitat determinada, o bé perquè ens afecta massa o perquè molesta (posa en dubte) els nostres sistemes de valors. Ara bé: aquesta imatge invisibilitzada sol reaparèixer, com si hagués quedat igualment impresa a la retina, quan somiem, afectada per deformacions i mitificacions diverses. Al so, d'altra banda, no tenim la possibilitat de renunciar-hi mai del tot (l'oïda funciona fins i tot quan dormim, i sols l'apagarem amb taps), malgrat que sí que hem après a actuar com una mena d'antena que va sintonitzant i des-sintonitzant respecte de les emissores que li arriben (puc adormir-me amb la televisió encesa, escoltar música en un parc ple d'ocells o posar-me un disc quan la ràdio entrevista un polític que no m'interessa).

Hi ha tanta violència en la invisibilització d'un agent o un agència de la imatge com en el silenciament d'un agent o una agència del so; això no obstant, avui encara atorguem més valor als espais de visibilitat que als espais sònics. LaBelle, que assaja sobre la cultura del so i la veu en relació amb noves formes de resistència, proposa una sèrie de condicions necessàries perquè el moviment (pensament i parla), la intimitat (la relació amb nosaltres mateixos) i les negociacions (la relació amb les altres persones, espècies i espais) succeeixin. Amb aquestes descripcions, a partir de l'escolta analítica de qualsevol agència sònica (sincronització i interrupció dels discursos, sintonització i des-sintonització, etc.) s'intueixen graus i situacions de vulnerabilitat, poder, agressió o compassió.

La nostra experiència vital es construeix amb l'exercici de les llibertats i les responsabilitats, escoltant i sent escoltats: interpretant el rum-rum de l'abella que et ronda la tovallola i el rum-rum de saber que es moren perquè els hem matat les flors; el rum-rum dels hidroavions d'un cantó a l'altre del cel i el rum-rum que genera la por de veure cremar boscos perquè sabem que són bruts i secs, sobretot, per l'acció humana. Aquesta remor incessant del planeta esdevindrà crit: aleshores sí que el sentirem, però ja no hi haurà manera de salvar-lo.

Laia Malo és poeta, traductora i músic