Rompre Espanya
Fa tant de temps que en parlam que ho visc amb una mescla un tant incòmoda de frisor i mandra.
Alguna notícia sobre el moment exacte en què passarà? Per a quan ho tenim previst? Tanta anticipació m’està matant i a estones cansa…
Vosaltres, com us ho imaginau? Heu fet plans per a aquell dia? Heu quedat amb amics per viure el moment plegats? Ho dic perquè jo per ara estic lliure… I potser molaria quedar perquè clarament estam parlant d’un moment irrepetible, inefable, sobretot tenint en compte que tothom en parla, com quan surt un nou model d’iPhone o na Rosalía treu disc. Internet en va ple. Així que deu ser una cosa més o manco imminent, una d’aquelles experiències que només pots viure un cop a la vida, com un confinament per aplacar una pandèmia global o passejar tranquil·lament per Hiroshima el 6 d’agost de 1945 a les vuit i busques del matí. Un succés d’aquells que deixen marca. Recordarem on i amb qui érem en el precís instant en què Espanya es va rompre definitivament? Jo record perfectament on era dia 11 de setembre de l’any 2001. També record perfectament l’actuació de Guns N’ Roses en el concert aquell a Wembley en homenatge a Freddie Mercury. 1992. Knockin on Heaven’s Door. Tota aquella gent tan emocionada. N’Axl amb la camiseta de Kill Your Idols amb el bon Jesuset allà amb cara d’estar escoltant el seu millor amic contant la mateixa anècdota de sempre, un altre puta cop. Allò de Wembley i n’Axl va ser un moment que podríem definir com a “francament apoteòsic”. Però no crec que la ruptura d’Espanya ni res que inclogui la paraula 'Espanya' en qualsevol grau o forma que jo pugui imaginar sigui ni remotament tan memorable com Guns N’ Roses el 1992 (si eliminam Matt Sorum de l’equació, clar).
Així que he de dir que, tot i que, atès el hype, és possible que lamenti perdre-m’ho, amb això de la ruptura d’Espanya començ a sentir-me com quan tots parlàveu de Breaking Bad i que si Brian Cranston i que si cuinar 'meta' i que si la millor sèrie de la història i jo em vaig negar a veure-la (i encara no ho he fet; vaig torbar-me quinze anys a veure completa 'Los Soprano' –que sí que potser sigui la millor sèrie de tots els temps– per les mateixes raons). Vull dir que d'acord, OK, que assistir a la ruptura d’un país ha de ser una d’aquelles coses sobre les quals els influencers parlen com “un must”, però com tantes altres coses que recomanen els influencers (les llavors de xia, el blanquejament de còlon i el crossfit) potser estam davant d’un bluf de proporcions èpiques, un esquer dels de tota la vida, com les baquetes negres de Matt Sorum, que només eren allà fer fer-nos oblidar el somriure etern d'Steven Adler.
En realitat, supòs que com a periodista he de ser fidel al meu compromís amb la veritat, ser sincer amb tots vosaltres i confessar-vos que cada cop que apareixen als diaris o escolt a les notícies de la ràdio les paraules 'Espanya', 'amnistia', 'Otegui', 'Txapote', 'investidura' o 'Catalunya' el meu cervell reprodueix en bucle i a tot volum el We Care a Lot de Faith No More i la meva ment queda en blanc. En resum, que la meva opinió sobre el tema aquest que sembla que us preocupa tant el puc condensar en una sola frase que us heu d’imaginar en el memorable to de la gran Chus Lampreave: “Paso total de vosotras. me aburrís”.
