Riure

A la taula del costat, un grup de nois i noies adolescents impedeixen que em pugui concentrar en la lectura amb la seva cridòria. Tot d’una, esclaten a riure, amb rialles sorolloses que em fan tancar resignadament el llibre.

Penso que una de les coses que he trobat a faltar quan m’he fet gran són els atacs de riure. Hi ha una manera de riure, sense control, que és pròpia dels primers anys de vida (i amb això em refereixo a la infantesa, l’adolescència i la primera joventut). A mesura que anem fent anys, riem d’una manera més civilitzada, amb una rialla menys estrident i autèntica.

El que enyoro són aquells atacs de riure que no pots frenar de cap manera, que et fan saltar les llàgrimes i que se t’escapi el pipí. Aquelles riallades –que solen produir-se a cor, amb germans o amics– que et deixen baldat, amb mal a les costelles i a la mandíbula. Allò que en diem petar-se o morir-se o cargolar-se o pixar-se o partir-se de riure.

En els meus primers anys, alguns d’aquests atacs de riure venien acompanyats d’una gran angúnia. Per exemple, quan amb les meves companyes d’escola alguna cosa ens feia riure quan érem a missa (i hi anàvem tan sovint, a missa!). En el silenci de l’església, mentre el capellà deixava anar sermons inacabables amb aquella veu engolada i la reverberació provocada pels sostres altíssims, el riure se sentia molt i ens podia valer una estirada d’orelles per part de les monges. El fet que riure fos, en aquella circumstància, totalment inadequat encara ens exacerbava les ganes de riure. Com quan tens picor i et grates, i cada vegada en tens més ganes.

D’adolescent vaig tenir el meu pitjor atac de riure en un ascensor. A casa dels meus pares hi havia un veí que tenia un aspecte molt peculiar: era calb, tenia els ulls blaus i molt sortits i una manera de fer estranya, que ens feia pensar que hi havia alguna cosa que no acabava de girar rodona a dins del seu cap. Quan parlàvem d’ell amb els meus germans li posàvem sobrenoms divertits i ens en fotíem amb certa crueltat. La seva venjança va arribar el dia que el meu germà i jo hi vam coincidir a l’ascensor –que era molt estret–. El meu germà sempre ha tingut el riure fàcil i de petit encara més. En veure’s tancat en aquell espai, tan a prop del veí dels ulls sortits, li va sobrevenir un atac de riure impossible de dissimular i que, evidentment, se’m va encomanar. Així vam pujar quatre pisos: nosaltres dos de cara a la paret, rient i patint, i el veí en silenci. Per un moment vaig pensar que perdria el seny i ens apunyalaria allà mateix.

Després, ja d’adulta però encara molt jove, vaig passar diversos moments difícils fent ràdio en directe sense poder controlar les rialles. I us garanteixo que és molt incòmode, tot i que ara ho recordo amb plaer.

De vegades veig els meus fills compartint rialles, amb els ulls plens de llàgrimes, i els envejo profundament, tot i que molt sovint és alguna cosa que he dit o fet el que els ha provocat hilaritat.

Si amb l’edat perdem la capacitat de riure sense control és, n’estic segura, perquè mai acabem de sentir-nos lliures i irresponsables del tot, sense cap preocupació, disposats a deixar-nos endur per l’alegria pura i senzilla, sense pensar si molestem o si el riure ens farà quedar malament.

Per això, si alguna persona té la capacitat de riure o de fer-me riure d’aquesta manera, procuro veure-la sovint. Diuen que una de les millors coses que et pot passar és tenir un amic que tingui iot. No ho dubto, però m’estimo més tenir-ne un que em faci riure de gust.