OBSERVATORI

La revetlla de cap d’any o l’inici de la Mallorca catalana

Cada 31 de desembre Palma commemora la festa de l’Estendard, la conquesta de l’illa pel rei Jaume I, l’any 1229

Cada 31 de desembre Palma commemora la festa de l’Estendard, la conquesta de l’illa pel rei Jaume I, l’any 1229. Aquesta celebració ha viscut moments de màxima intensitat, però també ha patit el sotrac que significà per a la corona d’Aragó la imposició del Decret de Nova Planta pel monarca Borbó, Felip V. Fent ús del mot ‘dinamitar’, que ha emprat recentment un mitjà de comunicació en espanyol en relació amb el tema que ens ocupa, la festa de l’Estendard en mans borbòniques fou dinamitada. Per desgràcia, no va ser l’única cosa que aquella genteta es dedicà a anorrear. Cert és que una festa carregada de tant simbolisme no podia restar impermeabilitzada a uns esdeveniments polítics la pretensió dels quals era eliminar de soca-rel el que les naus del rei cristià i català portaren a Mallorca. I és que la derrota al domini almohade de l’illa s’escriví amb lletra catalana i amb paraula cristiana.

Els repobladors, els nostres avantpassats, que procedien de comarques barcelonines, gironines i rosselloneses, hi portaren el pensament cristià europeu i la llengua catalana. Diu Ramon Muntaner a la seva Crònica: “E plau-me açò, que els pobladors de Mallorca ordenaren que tots anys lo jorn de Sant Silvestre i de Santa Coloma, que fou presa Mallorca per lo dit senyor rei, es fa professó general en la ciutat amb la senyera del dit senyor rei.” I així va ser, se succeïren un bon grapat mallorquí de segles carregats de festa, de celebració i d’innovacions. La treta de l’Estendard, honorat per les salves de la companyia d’artillers de la Universitat de Mallorca, les desfilades i la processó-cavalcada ajuntaven el poder civil i el religiós pels carrers emblemàtics de la ciutat. Començant per Cort i acabant a la Seu, es retia homenatge a les quatre barres. Un cop a la catedral, els participants escoltaven el sermó de la Conquista, una homilia que inicialment s’havia fet al Peiró, extramurs. Hi assistia tot Palma i una bona representació de la Part Forana. Al llarg de la seva història, l’esdeveniment incorporà tot d’elements que la volien més simbòlica: El 1358, Pere III manà que hi participassin els cavalls armats. El 1406 es prohibeix que ningú porti roba de dol el dia de la festa. El 1407, el rei Martí l’‘Humà’ concedeix que el jurat que porta l’estendard dugui també la cimera amb el drac alat, atribuïda al rei en Jaume. El 1410, el Consell General concedeix a l’ofici dels sabaters la copa d’argent perquè la puguin jugar al joc de la ballesta. Acabada la processó, els bancs de missa esperaven les paraules del predicador triat per fer el sermó o l’oració de la Presa de Mallorca. El 1644, la Seu de Mallorca escolta aquestes paraules: “El primer que desembarcà fonc un valerós alferes català anomenat Bernat de Riu de May [...]. Qui dirà les llàgrimes contínues que tot lo temps d’aquella missa derramaria el Rei Don Jaume per veure ja los estendards de la fe cristiana fixats ja en nostra Mallorca!”.

Després del Decret de Nova Planta de Mallorca i Eivissa (1715) tot canvià. La Universitat fou substituïda per l’Ajuntament; els jurats, per regidors; el veguer, per un corregidor castellà; el virrei, per un capità general que no anà a la festa. Travessam un segle XVIII amb la presència dels primers alts funcionaris, vinguts per ordre del Consell de Castella, que mostren i exerceixen desafecció cap a la catalanitat de l’illa. Diu Fernández de Córdoba, fent de fiscal de Mallorca: “‘el uso siempre será abuso; el estilo, exceso; la pràctica, erronea; y la costumbre, corruptela. Aunque su origen viciado venga desde el 31 diciembre de 1229, de la conquista de la isla por el Sr. D. Jaime I, o desde los caldeos, que según la más segura opinión, fueron los primeros que vinieron a ella’”. Encetam el segle XIX amb el testimoni de dos regidors municipals, Antoni Net i Pere Orlandis, que el 1811 denuncien el fet que els polítics i els funcionaris de Castella hagin convertit la festa de l’Estendard en un no-res: “Que no n’hi hagi ni ara ni mai per ser irrisòria.” S’estronca la festa fins a l’any 1844, en què, a petició del batle de Palma, Pasqual Felip Togores, comte d’Ayamans, l’Ajuntament la restableix més aigualida. I així ens arriba a nosaltres, una mica pelleringa.

Enguany, com aquells anys en què la festa sumava simbolisme, a la comitiva s’hi afegiran el Consell de Mallorca i representants de la Part Forana. El crit són les quatre barres i la senyera, el rei que ens feu europeus amb síl·labes catalanes.

La dinamita no la col·loquen els qui honoren la festa aportant-hi la representació del càrrec, sinó els qui són hereus del desfici anticatalà.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF